pausa

Trampejo les primeres hores dissimulant l’evidència. A migdia, augmenta el dolor, però encara tinc l’esperança i el desig que sigui un episodi momentani, insignificant. A la tarda em prenc un Nolotil i la Joana m’acompanya al Sant Pau. Les urgències, malgrat que juga el Barça, estan col·lapsades. Parlo amb el metge de la porta, que em desvia, com altres vegades, a la Puigvert. Un metge, més déu que home, em diagnostica el de sempre.

Com deshumanitza el dolor físic! Cap pensament que no sigui el del propi dolor, el del temps del dolor i el d’un possible final del dolor. Potser ni tan sols un pensament, potser només una sensació amb altres sensacions boiroses que s’esvaeixen de seguida. Pastilles –baixa el dolor-, llit –augmenta el dolor-, sofà, bany, pastilles, llit, cuina, pastilles, butaca, llit... Voltes i més voltes buscant una postura ideal que, en el fons, saps que mai no arribarà.

Boira mental que impedeix que res no t’importi més que el propi moment. Absoluta indiferència per saber fins quin punt Millet és un pillet, si ha guanyat el Barça, si plou o fa sol, si és l’hora de menjar o de dormir. Moments de calma amb una abúlia total, únicament amb un pensament guia que procures inútilment foragitar, l’instant en què es reproduirà el dolor -el no-res més absolut- que no t’ha acabat d’abandonar, i quan durarà.

El dijous al matí, en un moment de calma, em vesteixo per anar al metge de família, més home que déu. Parlem, m’explica. Mentre em visita comença a manifestar-se el dolor, intens. Por. Comprensió. M’explica. Torno a casa, llit, sofà, bany, taula, pastilles, dolor, pausa... Esperes del dolor que aprofito per mirar la tele sense gairebé veure-la, per fer, per primera vegada a la vida, sudokus de primer i segon nivell. Cap interès en la meva grafomania privada i internàutica, cap interès en la grafomania dels altres, fracàs total en les intents de lectura. La nit i el dia es diferencien únicament en la intensitat de la llum i dels sorolls.

El divendres a la tarda sembla que estic una mica millor. Continua l’abulia i la por, però m’autoenganyo i no em resisteixo a sortir. Vaig a veure la mare i continuo fins al passeig de Gràcia. Aconsegueixo tornar per anar al llit, on cap de les quatre posicions possibles i les seves variacions aconsegueixen fer-me estar quiet més de dues hores. Sofà...

El dissabte aconsegueixo dormir dues hores i mitja seguides, de les onze a dos quarts de dues. El dolor, tret d’alguna punta, sembla menys intens i de menys durada. Continuo sense ganes de fer res. Fullejo el diari. Quan es fa fosc, baixo tres carrers, un a l’esquerra, tres amunt, un a la dreta. Miro el Barça. El dolor i la por del dolor van i vénen. De sobte tinc ganes d’escriure, però només aconsegueixo teclejar això: una mica d'escriure per escriure i per teràpia. Dintre de mitja hora em toca el Mitamizol. Després, el llit... Potser moltes hores de llit sense pausa.