Miro (el meu franciscanisme encara dura) algunes escenes d’ El hombre de Alcatraz. Gran pel·lícula, però no de les meves preferides. Burt Lancaster va ser nominat a l’Oscar, encara que el premi de l’any 62 se’l va endur Gregory Peck per Matar a un ruiseñor, que m’agrada més. En fi, dues pel·lícules d’ocells en blanc i negre. La triomfadora d’aquell any va ser, però, Lawrence d’Aràbia, en color i sense ocells. Malgrat tot, en Peter O’Toole es va quedar, com queda dit, sense l’estatueta al millor actor, que, evidentment, tampoc van aconseguir Jack Lemmon per Días de vino y rosas ni Marcello Mastroianni per Divorcio a la italiana.
Avui encara he tingut temps d’entreveure alguna escena d’una altra pel·lícula. Em quedo amb aquesta (no trobo l’original) en què un quartet de corda interpreta, una mica accelerada, aquesta peça.
M’encanta la música clàssica!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
uf, quines nominacions aquell any!!!
devia ser molt complicat decidir l'Oscar. I sobre la música, ehem, un clàssic (que essent home t'agradi aquest video, vull dir :P)
Si no l'has vista, et recomano MATAR A UN RUISEÑOR
:)
ai, quina tornada a la feina...
No diuen que per als gustos existeixen els colors?
La música d'aquestes noietes que fean ballaruques amb aquesta mena d'esquelets d'instruments de corda m'ha fet venir al cap el taxin-tatxin d'en Luís Cobos i m'he esborronat fins el gargamelló. Brbrbrbrrrr... no m'agrada gens.
Ara bé..., lo que sí que m'agrada és una bona bullideta de potes com la que encapçala el teu blog avui. Si en són de bones, les recondemnades...! I cada cop se'n troben menys! :-/
Doncs això, Jesús, uns clàssics per tornar a veure de tant en tant.
A mi em costaria decidir la tria de l'Oscar d'aquell any. Em sembla que hagués donat l'estatueta a més d'un actor (no sé si es pot fer).
Entenc, pels comentaris que feu tu i la Trini, que la meua tria de música clàssica indica una poca formació musical; no sé si encara sóc a temps d'aprendre :-)
Jo les he vistes totes, les antigues (més d'un cop les esmentades), Mireia: qüestions d'edat i de temps. I també les recomano; després que cadascú estableixi les seves preferències. Va, afegirem el tràiler del Ruiseñor.
Tornada en blanc i negre, jaka... si no fos pel color i el ritme de la música clàssica... ;-)
Jo encara em moc entr els blaus i els verds, Trini. I em costa adaptar-me als grisos que també m'agraden.
D'acord, d'acord, m'heu deixat clar que he de polir els meus gustos musicals i que els altres us semblen bé o sense comentaris.
Aquesta pota és a la graella, no les he tastades mai bullides, ho provaré. A l'Ampolla ara en venen a la depuradora, cosa que no sé si, com en altres casos, vol dir que ja no són "salvatges". De tota manera, m'han dit que se'n troben més que fa uns anys pel nostre litoral més proper. No ho sé.
Publica un comentari a l'entrada