les hores serenes

Les persones que d’una manera voluntària i conscient fan una vida una mica solitària saben la ressonància, de vegades resignada, de vegades al·lucinant, que la paraula “hores” suscita. Pensar en les hores, sentir el pas de les hores, produeix en determinats moments, una inquietud –sovint una angoixa- molt complexa.

Josep Pla: Les hores.


















Després de demanar les postres (el gelat de coco, la xocolata negra calenta i la melmelada de taronja amarga de sempre) deserto una estona del restaurant per anar a fumar un cigarret. Just quan el carrer es bifurca per fer la circumval·lació del poble m’aturo per fer una foto al rellotge. Sóc gairebé a tocar la paret per tenir una mica de perspectiva. A la meva esquerra hi ha dos nens que llegeixen la llegenda. El més gran, potser d’onze o dotze anys, li pregunta a la mare que vol dir serenes. La mare, que deu haver acabat de dinar i segurament espera que el marit els vingui a recollir amb el cotxe, no li respon, mira cap a una altra banda, sembla nerviosa, o qui sap si cansada de respondre les preguntes constants i insignificants dels fills. Em giro cap al nen, li somric i li dic: tranquil·les. “Mare, vol dir tranquil·les!”, repeteix.

No he volgut dir-li el significat més obvi: sense cap núvol, sense res que impedeixi que el sol es mostri; tampoc he volgut espatllar-li el moment amb definicions complicades: exempt de torbament. No sé quines són per ell, el seu germà, la seva mare, les hores tranquil·les, ni si les busquen o els arriben misteriosament, tampoc no sé com passen les hores ni quines compten. Aquestes hores són un secret de cadascú rarament compartit.

Torno al restaurant. Des de la finestra em fan senyal que ja han arribat les postres. Tempero la fredor del gelat amb l’escalfor de la xocolata i hi barrejo l’amargor de la taronja. M’afegeixo a la conversa. A l’exterior bufa un vent càlid que no identifico. Més tard, de seguida es fa fosc, llegiré algun llibre de Pla.

Les hores serenes... Ai!