Com que em cau prop i encara durarà, havia anat deixant la visita a l'
exposició de
Català-Roca per qualsevol moment que una passejada m'hi portés. Hi vaig pujar ahir i va ser un esclat de llum i de frescor. Els crítics actuals quan solen parlar de fotografies que retraten els anys 50 o 60 (o altres moments de la postguerra) solen entretenir-se d'una manera desproporcionada, en la meva opinió, en el fet de fins quin punt les fotografies reflecteixen una època i el seu autor es “va comprometre” amb la societat que retratava. Em sembla molt bé, se'n pot parlar, se n'ha de parlar. En el meu cas, però, després d'una estona d'anar mirant, el que em va atreure més, el que em va fascinar, va ser la qualitat de la seva obra, tot i tenir present, esclar, que era una tria.
Em va fascinar, em va sorprendre, la qualitat de la llum, la seva presència precisa, la lluminositat fins i tot en les zones fosques, és a dir, la llum de les ombres. El tractament de la llum enlluerna en les fotografies de Català-Roca. Segurament poques vegades la foscor de l'època ha estat plasmada de manera tant brillant (fins i tot en uns contrallums d'un detall excepcional allà on calia), sense el dramatisme o el tremendisme que el blanc i negre podria remarcar; com si el fotògraf volgués mostrar de la manera més objectiva possible i esperés que, en tot cas, fos després el lector de les seves imatges qui decidís fer la seva pròpia interpretació.
Em vaig fixar, també, que bona part de les fotografies eren quadrades, no rectangulars -en sentit horitzontal o vertical. Estem poc acostumats a aquest format, ens pot cridar l'atenció, però tot i així els enquadraments semblen perfectes, ni sobra ni falta res, i el visitant de seguida s'amotlla a aquesta particularitat, com si fos l'única possible, o la millor.
Un altre aspecte a destacar és el que podríem definir com naturalitat, l'aparent manca d'artificiositat, de plantejament previ. Les imatges són allò que se sol anomenar una “instantània”, com si el fotògraf passés casualment pel lloc que ha fotografiat, com si de sobte trobés els personatges que ha captat. És possible que en alguns casos les seves fotos siguin fruit de l'instant, de la casualitat, però estic segur que en molts altres Català-Roca sabia el lloc, buscava el moment, trobava els personatges i els pensava, és a dir, vivia el temps i en el temps per aturar-lo. En altres casos, com en una de les meves fotos preferides, la de la complicitat entre l'humà i el maniquí, això és potser impossible, però...
«El fotògraf sempre dubta: quin angle cal agafar, quin diafragma i quina velocitat cal triar, quina pel·lícula cal preferir... No ha de dubtar mai a l’hora de disparar.» Quan fem una fotografia tenim tantes possibilitats, punts de vista i situacions que el simple fet de triar ja és una creació.” Vaig llegint i tinc enveja, no pels dubtes, sinó perquè, tot plegat, rarament em surt la història que vull explicar o, encara més, dubto quina història vull explicar, mentre que Català-Roca ho sap, té ofici i també s'arrisca i, com a mínim, amb els punts de vista sempre, sempre, se'n surt.
Mirant les fotos, la majoria dels 50, però també dels 60 o 70 en el cas de les arquitectòniques, un es pot preguntar el motiu de l'exclusiva utilització del blanc i negre. Les respostes poden ser variades i totes vàlides, però a mi m'agrada pensar que la tria del blanc i negre també és perquè d'aquesta manera el fotògraf aconsegueix que lector (i tornem al concepte de l'espectador com a lector) no es distregui amb tot el que l'autor considera que és accessori. No és que Català-Roca desconegui el color és que el deixa per al lector, ell sintetitza (no simplifica), mostra, explica, però deixa que el lector acabi de construir la història, fins i tot amb els colors que vulgui.
En fi, si no ho heu fet, aneu a llegir les fotografies de Català-Roca. No m'importaria acompanyar-vos per comentar-les, o no.
