7.8.12

el vol dels capsigranys, dels capsots, i també dels fills de Buda.

El capsigrany és un ocell que desconec totalment, però que, segons el que he llegit, no sembla que tingui unes característiques especials que el singularitzin. Tot i així, el seu nom es fa servir com un insult. Un epítet de volada suau però estesa que segons el DCVB equival a capbuit, home (dona o nen, afegiria jo) de poc enteniment. Quin tret de l'ocell ha pogut fer que el seu nom s'apliqui a persones de les característiques esmentades? El seu cap gros? No ho sé, Potser un ornitòleg me'n podria donar raó.

Deia que no conec els capsigranys perquè a la meua terra s'anomenen capsots (i a tot el sud de la llengua, crec). I de la mateixa manera que en altres parts del territori es fa servir el capsigrany com insult, entre nosaltres un capsot (torno a recórrer al DCVB -el DIEC diu més o menys el mateix- per estalviar-me matisos personals) és un capclòs, curt d'enteniment. El mot capsot s'aplica també a les persones tossudes (ignoro si en tot el territori de la llengua).

El cap de setmana passat, en un sopar a l'Empordà, vaig voler comprovar si la gent coneixia l'existència del terme capsot i vaig preguntar directament per la paraula sense donar cap pista. Un dels comensals va fer referència al blat de moro (en aquest cas s'hauria d'escriure amb ce trencada), però també a la persona de poques llums, més o menys com el capsigrany, encara que amb un ús menys freqüent i en recessió.

Posteriorment el DCVB em confirma que compartim significat els de Gandesa, Tortosa (terres ebrenques, doncs) i els de l'Empordà. Sorprenent! ¿Quin misteri de la llengua pot haver fet que els capsots volin entre dos territoris tan apartats enmig de tants capsigranys, amb els quals, evidentment, coexisteixen en terres empordaneses? Com que en qüestions d'ocells i de lèxic tinc tendència a la capsoteria, no m'hi encaparro i deixaré que l'atzar, o algun amable lector, em presenti alguna pista.


P. S. Acabo de llegir a La panxa del bou que Pi de la Serra va fer 70 anys ahir. Com que la Júlia, per problemes tècnics no ha pogut pujar un vídeo il·lustratiu de part del que diu en el seu post, m'ha semblat que, tenint en compte la nostra coneixença de ja fa anys i el tema que avui tracto, podia afegir una mica de música d'un dels primers entre els primers. M'ho he passat molt bé tornant-lo a escoltar i comprovant l'actualitat dels vols que descriu -i dels jocs entre les oclusives sonores i les sordes-, que van més enllà dels de capsigranys i capsots, que consti.



3 comentaris:

PS ha dit...

Mentre t´anava llegint pensava en el blat de moro (capsa i capçot) fins que he topat amb el comensal que t´ho va dir i m´he adonat que no m´ho inventava.
T´he d´agraïr la recuperació d´aquesta paraula doncs, la tenia enterrada fa moltíssims anys. Més o menys de quan em feien desgranar les capces plenes de gra i el que en quedava (la pinya rogenca i tacte de paper aspre) en dèiem capçots.

Del capsot i capsigrany amb ales ni idea...una cosa més que he après també. Són paraules molt maques, fa goig dir-les i tot quan les dius amb propietat.Se m´acut començar a dir capsigrany als turistes badocs quan condueixo...sona fort ;-)

fra miquel ha dit...

Tampoc conec aquest ocell, però si que conec algun capsigrany dels que no volen...

El que si conec molt bé és la cançó del Pi de la Serra. Tan actual! Un jovenet que la sentís ara per primer cop podria pensar que és de creació recent...
Jo li vaig sentir cantar fa pocs anys a Figueres. I vaig cantar la tonada, també, a cor que vols!

La País Secret un dia rebrà, si va cridant això als turistes... Que n'hi ha molts (sobretot francesos) que entenen la nostra llengua ;o)Aiish
Abraçada

miquel ha dit...

Que bé, A., haver-te fet recuperar una d'aquelles paraules que jo anomeno adormides i que sempre ens transporten a algun moment de la nostra vida. I tu em fas conèixer lèxic del panís que desconeixia, que jo amb la panolla ja en tenia prou :-)
No et pensis, els capsigranys -o capsots- meus, els que volen, són més intuïts que reconeguts.
Bé, si als turistes els ho dius amb "carinyo", no passa res, encara et somriuran.

Uf, si els que no volen volessin amagarien el sol, fra Miquel! Fins i tot jo mateix em detecto alguna tendència capsigranya de tant en tant.
Tens raó, ahir, mentre escoltava algunes cançons seus, tenia la sensació que eren de no fa res. No sé si això és gaire bon senyal.