12.8.12

vent de dalt

Si no fos perquè sé que seria inútil, aquests dies de calor intensa me n'hagués anat a qualsevol lloc d'aquests on hi ha un d'aquests molins gegantins que produeix energia elèctrica. Heu estat a tocar de mà d'algun aerogenerador? Les seus aspes, en girar, produeixen un so intermitent, però metòdic, inquietant: zuuummm, zuuummm, zuuummm... Un té la sensació que en qualsevol moment es pot escapar qualsevol de les tres espases immenses que formen l'hèlix i deixar-te trinxat: Malgrat tot, aquest ventiladors descomunals formen part d'un dels sistemes de transformació d'energia més nets que es coneixen, d'aquí, potser, que s'hagi triat el color blanc per pintar les moles eòliques.

Jo m'he passejat alguns estius pel costat d'aquests aparells instal·lats al meu poble i he tingut la sensació de trobar-me en presència d'uns ginys capaços d'invocar i dominar les misterioses forces tel·lúriques primitives que encara no acabem de comprendre. Al mateix temps, els ventiladors m'han produït una sensació de rebuig, com de profanació del paisatge per deliris de grandesa contra els quals, instintivament, els humans més racionals ens convertim en Quixots.

Els ventiladors -atracció i rebuig, misteri i revelació- em creen un dilema. Els he d'acceptar en la mesura que són productors d'energia neta o els de combatre en tant que embruten els paisatges que els humans ja hem anat degradant als llarg dels segles?

És curiós que alguns dels principals partidaris de les energies netes i dels defensors de la terra siguin al mateix tems els qui s'oposen amb més força a conviure amb els molins de vent als seus paisatges. Dimecres vaig llegir un article titulat El paisatge de Picasso, salvat, que es referia a Horta de Sant Joan. Fantàstic! I els paisatges que no són picassians? És que tothom, per molt humil i mediocre que sigui, no té dret al seu paisatge? Què hem de fer? Com ho solucionem?

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

ningú vol els molins de vent aquests al seu territori, con ningú vol abocadors, centrals nuclears o repetidors de telèfon. Ningú vol res a casa seva mentre ho reclama tot, i òbviament, que ho posin a casa dels altres. De totes maneres, aquests molins tenen una rara bellesa en la llunyania i clar, en territori dels altres.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ves per on, a Arizona han trobat la solució pels molins eòlics...o una idea de com dissimular-los...

http://www.kollonades.blogspot.com.es/2012/08/com-amagar-una-antena-de-telefonia.html

Júlia ha dit...

A mi m'agraden, mira, han transformat i reconvertit els paisatges, si un dia els treuen els trobaré a faltar.

Júlia ha dit...

Això de que ningú no ho vol no és cert, molts ho volen pel fet que els paguen per terres que no conreaven, uns diners néts i polits, els 'en contra' són els muncipis més turístics i els ecologistes de pa sucat amb oli però molts pagesos de per aquí on sóc els han acceptat de molt bon grat. Jo crec que fins i tot inspirarien Picasso, ves.

Pais secret ha dit...

Per aquí dalt, a sobre el meu cap ,n´hi havia tres o quatre, ara no hi són.L´impacte estètic no era pas pitjor que veure el desori i l´acumulació de rajols que hi ha a baix a la plana. Però sí que és cert que provoquen un sentiment contradictori.

I sentir-los rodar de ben a prop ( de sota mateix) un dia de tramuntana forta és una sensació rara. Fan un fiu-fiu-fiu (o zuuuum-zuuuumm, deu ser quëstió de la varietat dialectal)acompassat i metàl·lic molt inquietant. I com bé dius, acabes marxant, no fos cas que sortís disparada una hèlix.

miquel ha dit...

Francesc, el que diu la Júlia sobre els pobles que volen els molins de moldre aire és ben cert, i ho conec de molt prop. Hi n'hi ha d'altres que estan encantats de tenir els residus nuclears: la pela és la pela, aquí i a l'altra banda del món.
Cert que vistos des de lluny tenen un cert encant, ja veus que fins i tot jo els faig fotos.
Uf, el dissimul d'arizona amb les natenes no sé si seria gaire fàcil de fer amb les molins: els de darrera genearció sobretot són d'una alçada espectacular.


I tant que han reconvertit el paisatge (i la natura), Júlia, encara que a mi no m'importaria tenir el paisatge d'abans amb els avantatges de l'energia eòlica, però entenc que no es pot tenir tot, de moment.
Estic segur que Dalí també faria uns bonics molins tous :-)


En el meu paisatge d'interior, els molins van provocar un trencament important, A., cosa que no vol dir que la gent es distragués anant a veure'ls i l'ajuntament gaudint de les subvencions.
Com qualsevol novetat, els seus fiu o zum acaben cansant de seguida, també als animals més grans, però segurament millor això que qualsevol energia bruta no renovable. Com tu dius: sentiments contradictoris que deixaran de ser-ho en les pròxims generacions.