28.9.12

espígol romer timó

Al poble, hi ha més gent al cementiri que a les cases i als carrers de més amunt. No és que la gent del poble tingui un interès especial a estar-s'hi per allò que diuen que s'hi descansa en pau, sinó que, com tothom sap, és el lloc on tradicionalment es fa la darrera estada; excepte en aquells casos que un ha deixat dit que prefereix anar voleiant per altres indrets.


Vaig poc al cementiri del poble, perquè per parlar amb la mare, el pare i tots els altres familiars no em cal, tot i que asseurem una estona a la vora del brancal de la seua porta me'ls fa més intensament presents. Després dels de casa, vaig a veure altres parents i m'entretinc també amb els amics i coneguts, que en el meu cas són tots els de la meua generació i els més grans, fins trenta o quaranta anys més; dels més joves, en conec pocs, encara que sàpiga de quina família són.

De tant en tant, en aquestes visites tan espaiades, reconec algú que no sabia que era allí o descobreixo alguna làpida que m'és absolutament desconeguda i penso que li hauria de preguntar a algú del poble, dels qui viuen i moriran al poble, qui és aquella persona.

L'altre dia, en un dels darrers pisos, vaig descobrir uns inscripció que em va fer impressió, que em va fer sentir proper a la persona que descansava darrere la làpida. Els dos primers versos -no costa gents aprendre-se'ls de memòria-, deien així:

Espígol romer timó
cuant t'estimo Perelló


Es pot evocar d'una manera més precisa, més vaga i més intemporal aquest amor? Condensació en l'essència, i potser en l'existència, de la terra seca i perfumada. La Núria, després, demana correspondència, no quedar en l'oblit, i continua amb dos versos més: dubte inevitable al final. No vaig veure cognoms a la làpida ni fotografia ni flors de veritat ni espígol ni romer ni timó, i no sé si vull saber qui em diran que era. Estic segur que recordaré la Núria dels versos i, filòleg semiretirat, m'importarà poc la correcció de l'escriptura o qui la va permetre, qui sap si amb un sentiment de fidelitat. Fins i tot, si amb el temps refaig una mica els versos a la meua manera, no dubto que recordaré la Núria, a qui no sé si vaig conèixer:

Espígol, romer, timó,
com t'estimo, Perelló!






4 comentaris:

Clidice ha dit...

L'espígol, el romer i el timó són una imatge preciosa de l'essència. Em sembla meravellós.

Carme ha dit...

Doncs si els dos primers versos són una imatge de l'essència com diu la Cli, els altres són pur sentiment i filosofia, dubte i certesa, eternitat i caducitat... tenen tant a dins...

Macondo ha dit...

De sobte he recordat...que quan era petita anava amb els meus avis al Perelló a buscar oli, i tornàvem amb el cotxe ple de garrafes d'oli i avellanes. Si alguna vegada hi tornes, mira si trobes els cognoms Lores i Figueras.
A veure si encara serem família!

miquel ha dit...

I també de l'existència, Clidice :-)


I la condensació de tot plegat, Carme, ja al final.
I, en el meu, cas, com és que van decidir escriure aquests versos a la làpida? I el temps que fuig i roman.


acondo, jo encara vaig a buscar oli, i mel, i algunes altres coses.
Lores no el tinc present, Figueras, uns quants. Hauràs de tornar-hi a fer les comprovacios directament ;-)