somni d'un 11 de setembre

Matí:
Miro una part de l'acte institucional a la Ciutadella. Record d'escriptors catalans morts en algun número rodó segons la perspectiva de 2012. Trobo un to equivocat en el poema d'Ausiàs (la força contundent dels mots aguts i els monosíl·labs amb només dues paraules planes) i participo plenament de l'evocació de Pujols; fluixet Calders i contundent Sales...

En acabar els Segadors, sortim de casa per fer el recorregut habitual. De seguida trobem -davant dels maristes- un grup de Torroella que s'ha portat taules i cadires i senyoreja la vorera a l'espera de l'hora de començar la marxa; en M. (qualsevol dia pujaré una cançó de la seua mare) i un amics seu ens volen cantar una cançó que parla de Catalunya, de Rajoy i de Mas que imagino que repetiran incansablement més endavant. Una mica abans hem parlat amb en J. I la F. Que han vingut en un dels nou (o són set?) autocars de Palamós; la seua filla serà veïna nostra.

Van arribant més i més autocars que aparquen on poden. Nosaltres continuem fins al monument de Rafael que coneixem tan bé pel veïnatge dels primers anys de casats. Baixem fins al Fossar. Fa calor. Tothom es fotografia. La Joana busca, i no trobarà, una estelada de cotó que li faci el pes. Els miquelets i l'almogàver de les cerveses, com cada any. En Sobrequés que firma llibres. Calor del cel i de la terra. Li demano a Miquel (sé el seu nom -ell se n'estranya- perquè el pare l'escridassa) que em deixi fotografiar la seua bandera negra potser excessiva. Sallen les motos la xafogor del dia.

Tarda:
Comprem el menjar fet. Truca la meua cunyada acabada d'arribar i aparcada a Mallorca cantonada Meridiana. La Joana els va a buscar. Ja no deuen quedar espais per als autocars. A casa, mirem com s'omple el passeig de Gràcia. Enfoquen i parlen amb els promotors de la marxa (no goso anomenar-los organitzadors perquè crec que, bé per incapacitat o per timidesa, s'ha quedat curts. Quin recorregut oficial tan miserable!).

A tres quarts de sis marxen Joana i família cap al passeig de Gràcia. Els auguro llarga espera i passes de vell, si es que es poden afegir la gruix de la manifestació. Jo surto de casa mitja hora més tard. Intento, sense gaire convenciment, arribar a l'eix de la caminada. Aviat agafo una ruta alternativa en ziga-zaga que em porta al carrer Bruc i, finalment, a l'Arc de Triomf. M'acompanyem, i acompanyo, gent, banderes (una estelada sobre fons verd?), pancartes, balcons que criden independències i asfalts que s'hi afegeixen, i viceversa. Qualsevol recompte és tasca inútil. Barcelona -Catalunya- és una festa que avui no té aturador. I fotos, més fotos, encara més: “jo també hi vaig ser!”. I els conductors dels autocars que fan conversa en petits grups, i els bars que no donen abast, i, gairebé, una vaga de bicing, i...

Nit:
Ens trobem sota l'estelada de l'arc. Pugem a poc a poc fins a casa. Corrues encara de festa, de cansament optimista. Ells es mengen un entrepà i beuen una cervesa. Al carrer Mallorca comencen a arrencar els autocars. Dia gran. L'hem feta grossa.

Els polítics, no importa el canal, debaten tots alhora: s'apunten, es desapunten, es justifiquen, qualifiquen i desqualifiquen, irrompen i s'interrompen, versifiquen, versen i tergiversen. A la fi, seran ells els qui decidiran el futur, nosaltres ja hem tingut el nostre dia de raó i de follia, de majoria o minoria, segons els cristalls, però jo no n'havia vist mai cap de tan gran. Sé que l'espera serà llarga i les veus diverses i discordants. Quan calgui hi tornarem.

Demà:
Quina mandra, demà comença el curs! Ai, que a mi ja no em toca!