gernació

M'ha agafat descol·locat aquest dilluns festiu. Suposo que com que no treballo per a cap empresa ni tinc cap horari fix, que els altres continuïn o no el seu horari laboral habitual només em produeix efectes secundaris. Avui, per exemple, en lloc de comprar la meua marca habitual de tabac he hagut d'anar a un restaurant de la vora que conserva el nom de sempre però que regenten uns xinesos que, això sí, continuen fent els plats tradicionals del restaurant d'abans, segurament copiats, congelats i distribuïts per una multinacional de la qual no m'he atrevit a preguntar el nom a la cambrera xinesa, una noia que estic segur que, si les coses continuen com ara i els seus peus de porc tenen tanta sortida, votarà per la independència, o com a mínim pel federalisme asimètric..

Uf les festes de la Mercè! Aquest any, al barri, en horari nocturn, han estat una bogeria a causa de l'espectacle fotomusical dels quebequesos. Unes corrues interminables d'anada i tornada de gent de totes les edats pel carrer de Mallorca que no s'havien vist mai. A mi, malgrat que m'agraden alguns actes d'aquests dies, cada any em costa més d'anar-hi. No per la meua misantropia, sinó perquè em costa mantenir-me encaixonat, sense poder moure'm, sense poder sortir de la teranyina quan ja en tinc prou o vull canviar d'aires. Quins actes de les festes puc anar a veure sense sentir-me aclaparat, sense fer cues, sense quedar-me sobtadament immòbil i sense sortida? De prop, pocs; de lluny, la majoria; però massa lluny, com ahir, que no sabia si al mig de la Via Laietana feien el correfoc o havien instal·lat una font de colors.

Aquest matí pensava que havia d'esmenar la meua poca participació en les festes i m'he llegit detingudament el programa per tal de trobar un acte que reunís les circumstàncies idònies. Finalment he aconseguit, hipotèticament, el que buscava: concert, lloc més emblemàtic impossible, símbol de cloenda de la festa, relativament poca gent i, per tant, possibilitat de mobilitat il·limitada...

 Com que encara quedava una estona per a l'inici, he entrat a la basílica. A l'altar, dos capellans celebraven la missa. No m'he atrevit a pujar al primer pis i m'he quedat a la vora de la porta. Gairebé al moment, després del “fiat voluntas tua...” un senyor ha encaixat la meua mà. Estic tan poc acostumat al procés que no he sabut què dir-li i segur que m'ha clixat. A fora acabaven de col·locar les quatre-centes cadires plegables. La gent s'hi ha abraonat, però no hem tingut cap dificultat d'aconseguir seients en la darrera fila, al costat del passadís central. El concert ha començat impuntualment – no podrien desterrar les horribles llums vermelles?- amb una música agosarada impossible de ballar. Passava una mica de l'aire que durant el matí ens despentinava, i a la font de Neptú hi havia uns turistes xerraires i uns espectadors indòmits. A la meua esquerra, una mica més endavant, un melòman que es devia conèixer la música de memòria feia un encreuat de “La Vanguardia”. La darrera fila era ocupada cíclicament per passavolants d'altres països, potser interessats en la música o potser en un descans momentani en un camí que els durà invariablement de retorn a casa.

Els músics, fantàstics, han volgut fer una concessió en la darrera peça del repertori, abans dels bisos: possiblement una de les composicions més boniques del gènere, o al menys de les d'aquest músic de Torroella; una parella, només una, s'ha desplaçat a ballar. Si, com es pot preveure, continua l'escalada nacionalista, les pròximes festes la plaça serà intransitable i les estelades omnipresents, de moment, com en un oasi intemporal, ningú ha dit ni ase ni bèstia, potser perquè els assistents fa anys que tenen les coses clares.

Mentre tornàvem cap a casa sentíem els focs de Montjuïc. A la plaça d'Urquinaona carregaven uns gegants petits en un camió. Fins l'any que ve.