melodia de setembre

Com aquell qui després d'un temps de no veure un piano dubta de l'agilitat dels seus dits, confon les tecles i desconfia de la bondat de la melodia resultant, em passa a mi, que després de tant de temps desconnectat, mandrós encara per l'efecte de l'aigua, el sol, les olors de la terra i els pas lent de les hores que sempre són massa ràpides, busco una represa que a poc a poc em torni als vells costums.

Torno la vigília d'aquesta marxa que serà la definitiva abans de totes les que encara queden, sobre la qual no sé que han dit els meus amics i amigues de la xarxa. La manifestació més gran -és una previsió- de totes les que s'han fet, la manifestació que ha estat -serà- possible gràcies a la consciència dels diners -cal que reciti Turmeda?

Fa unes setmanes vaig anar a escoltar els Montgrins, orquestra de ball i cobla de molt temps que basa la seua pervivència en la continuïtat del passat. La novetat? La gent que es posa dempeus quan sona un himne que abans no hagués aixecat cap cul de les cadires. Després continua el concert i tothom torna a casa. Ja ho veurem.



Em repasso la melodia -la meua- i m'adono que sona incompleta i discordant. Em cal exercici de tecles.