Els quatre darrers dies a l'Ampolla em va adoptar un gat. El vaig veure per primera vegada assegut a l'entrada de casa sense atrevir-se a traspassar el llindar de la porta marcat per una cortina. Com que no tenia una idea gaire clara de les seues intencions em vaig limitar a observar-lo i, després, com correspon a les situacions en què algú es presenta a casa encara que no se l'hagi invitat, vaig compartir el sopar, en el seu cas unes restes crues de sèpia que va acceptar sense un sol miol d'agraïment. Bé, un altre dia continuaré parlant de la nostra relació perillosa, sobretot entre les meues mans i les seues urpes.
Just aquells dies, però la història ja va començar la setmana anterior, estava llegint Soy un gato (s'ha traduït al català?), de Natsume Soseki. Mantinc una relació estranya amb aquest llibre, que recomano i que segur que tornarà a aparèixer per aquí. No sabria precisar perquè vaig començar una novel·la protagonitzada per un gat japonès nacionalista que no té nom, que viu a casa d'un mestre de vocació discutible i que observa i reflexiona sobre els humans. Tampoc no sabria dir per què hi ha moments en què abandonaria definitivament la seua lectura i d'altres en què em té captivat fins al punt de fer subratllats com aquest:
-Me temo que la poesía moderna, al contrario de lo que sucede con los haikus clásicos, no se puede improvisar. Necesita una mayor reflexión, un sentimiento más profundo, y también una fabricación más compleja. Pero una vez que se ha compuesto adecuadamente, su tono exquisito extraído de su más íntimo espíritu, es capaz de conmover el alma más cerril.
-¿En serio? Bueno, a mi no me ha pasado nunca. Yo siempre he pensado que solo el incienso adecuadamente quemado durante el día de los Difuntos es capaz de traer las almas de vuelta a la tierra. ¿De verdad piensas que la poesía moderna és igual de eficaz? -preguntó Meitei mientras descuidaba su juego y se concentraba en tomar el pelo a Toito.
Haikus i poesia moderna... Avui he anat a passejar-me per la Setmana del Llibre. Hi havia quatre gats -o potser menys- fent voltes per les casetes de fusta, cosa que s'entén si es té en compte que la tarda amenaçava pluja i alguns havien protegit els llibres amb plàstics de transparència dubtosa. No sabria què dir sobre la meua visita de gat mandrós que enyora temps passats, així que improviso tres versos:
Sostres de fusta,
un gat creua la plaça:
cauen tres gotes
3 comentaris:
Enyoro ahirs,
sota les voltes gòtiques
llibres polsosos.
què tindran els gats que ens fan rumiar tant sobre la condició humana?
Ai, el vell ordre!
Quina intensa enyorança
de les Drassanes!
Els gats deuen ser els amimals propers que més s'acosten als misteris humans i els ignoren :-)
Publica un comentari a l'entrada