cicle de Nadal

Plovisqueja tan poc que a penes em cauen dos o tres gotes a les ulleres. Torno a trobar la R. i en B. que cada divendres baixen a voltar pels carrers de la catedral. M'expliquen les darreres novetats dels seus estudis i jo les del meu deambular. Em renyen perquè diuen que ja fa dos divendres que no em troben, mentre que ells s'han mantingut fidels a la seua ruta. Avui he pensat que la R. estava especialment maca, però no li ho he dit. Continuaran sent parella? M'agradaria. Tan aparentment indolents i tan apassionats, tan aliens encara a aquest món que comencen a esgarrapar i que els esgarraparà.


Una mica més endavant -els firaires ja tanquen les seus parades xopes- la música m'obliga a fer una altra pausa. Fins i tot els venedors d'helicòpters fosforescents han oblidat el seus vols i i miren embadalits el temps dinàmic de la innocència: cares, mans, peus, borratxera de moviments maldestres i acolorits d'una postal nadalenca recuperada per un moment que desitgem que existeixi més enllà de la seua dansa i del seu cor.




Un vent boig que imagino de ponent, o potser del sud,  s'emporta alguns testos de les finestres i fa copejar les portes. El termòmetre de la terrassa ha pujat a setze graus, gairebé disset. Llegeixo la nova massacre americana. Tinc el cap enterbolit.