Divendres vaig anar a veure l'exposició que li dedica Arts Santa Mònica. Imatges, textos i música. Sobretot textos i imatges en les vitrines i les parets del primer pis que envolten en un rectangle que em va semblar una espiral l'espai central de la planta baixa. Textos i imatges organitzats cronològicament que sintetitzen, i per alguns dels espectadors amplien, tota una vida, la púbica, però també fragments de la privada. Opinions de Fuster i tants altres, retalls de la premsa, articles del cantant, cartes diverses, la lletra polida de l'Annalisa, programes d'actuacions, cartells, comunicats de censura, portades de discos, llibres trobables i introbables, fotografies mai vistes... Una mirada a la història dels darrers cinquanta anys amb música de fons. Absolutament recomanable.
En sortir, una mica més amunt, totes les entrades venudes i, segons vaig poder veure, revenda a preus “populars”. Gent de la meua edat, alguns més grans, pocs més joves, per celebrar les històries d'un temps i d'un país... I els passavolants que potser creien que era la nit d'estrena d'una òpera de Verdi, com potser ho creien any rere any els meus alumnes que somreien escèptics en començar les notes de Veles e vents, abans de deixar-se emportar pel text, la veu i la música que mai no havien sentit a casa seua, excepte escasses elegits: Raimon, un país i un temps que no era el seu. Després. potser l'oblit.
No cal -en podria triar tantes!-, però vull adjuntar una cançó que parla de silencis en aquesta societat en què tothom parla, tal com volia Raimon, però a penes arribem a saber què volen dir i el que afirmen un dia ho neguen l'altre. I unes quantes imatges de reportatge fotogràfic sense peu de foto perquè la intenció és que aneu a buscar-les a l'exposició.
Per cert, i per trencar i acabar el ritme, m'arriba un pensament que no té cap relació amb el que he escrit, però que vull compartir. Crec que Raimon mai no ha participat en el disc de la Marató, ni alguns dels meus, com Sisa, Pau Riba, etc., etc., etc.
7 comentaris:
Fan santament. Tampoc no ha demanat el vot per ningú.
per molts anys Miquel,pensava no se perque que era avui que els feies. petó
Doncs per molts anys, Miquel!
I també per molts anys al Raimon, que ens ha acompanyat tant, tota la vida. espero que tinguem Raimon encara per dies...
felicitats, miquel :)
quan he començat a llegir-te, m'ha vingut al record una música de raimon i no sabia identificar quina cançó era. he hagut d'agafar el seu llibre de "poemes i cançons", on hi ha algunes lletres i partitures, i anar buscant entre els primers versos de cada cançó, a veure si amb lo record de la música podia reconèixer-la. l'he trobada quasi al final, i saps quina era? "veles e vents", justament. t'ho explico perquè m'ha fet gràcia llegir ara l'escepticisme que descrius dels teus alumnes en sentir les primeres notes... :)
vaig passar alguna temporada molt enraimonada, escoltant repetidament algunes cançons que t'atrapen del tot. me va passar el mateix amb serrat quan només tocava acompanyat de la guitarra.
la cançó que has triat, "jo vinc d'un silenci", m'aproxima a este sentiment tan intens que sovint tu també escrius en relació als orígens, la cultura, la terra, "el país"..., i amb el qual no acabo de sentir-me identificada, però m'ajuda a sentir d'alguna manera el que sentiu. potser sobretot per esta veu que necessita fer-se sentir per trencar aquell silenci.
no sé quantes espelmetes hauria de portar-te per a tu bufar-les, però tant se val, que després del primer any sempre en són "algunes" :)
una abraçada amb molt de carinyo
Les vegades que he tocat i que toco les cançons de Raimon al piano... Des de la força del "Diguem no" fins a la tendresa de les mans que sempre s'han de mirar... sobretot les dels amants.
Ah, ¡per molts i molts anys... feliços tots!
Ben cert, Júlia. Només va ser un pensament que ja he oblidat.
Gràcies, Xenia. Un any els faig un dia, un altre any, una altre :-) La veritat és que tinc mala consciència pels aniversaris oblidats :-(
Petó.
Gràcies Carme.
Tindrem Raimon per sempre més, Carme, al menys nosaltres.
... farem camins dubtosos per la mar, iruna..., i que els vents ens acompanyin. I jo que sempre em sorprenia perquè gairebé cap d'aquests fills de l'Eixample coneixia la cançó i poca cosa dels vents que encara bufen.
Saps, la meua cançó preferida de Serrat és la de la guitarra (http://www.goear.com/listen/f8b7c9f/la-guitarra-joan-manel-serrat)
Un dia haurem de parlar de la qüestió de les identificacions perquè , qui no se sent identificat? ës clar que ara que no hi ha silencis sembla que sempre hi ha hagut paraules.
Moltes espelmetes, iruna, tantes que és fàcil descomptar-se :-)
Una abraçada, i un petò al noi i la noia.
Jo, Olga, vaig i vinc: a vegades l'oblido i quan el sento penso que és una part important de la meua vida.
Gràcies, Olga. Quanta raó tenia Turmeda i que difícil per alguns saber de què parla :-)
Publica un comentari a l'entrada