Ahir, sense proposar-m'ho gaire conscientment, vaig presentar el darrer marit d'Edith Piaf. El seu nom artístic era Théo Sarapo, el seu nom de naixement era Theofanis Lambukas. Ell, d'origen grec, perruquer de professió, va conèixer la cantant (deixem de banda els detalls) quan tenia 26 anys, ella en tenia 46. Ella era una diva, ell un desconegut. El seu matrimoni va durar poc més d'un any. A partir del casament ell va ser relativament famós. Quan la seua esposa va morir, Théo va heretar els seus béns, set milions de francs en deutes. Els va pagar. Va fer una mica de carrera com a cantant i com a actor que avui difícilment deu recordar ningú. Va morir l'any 1970 als 34 anys, en un accident de cotxe. Va ser enterrar al costat de la seua esposa. Al marbre, Edith Piaf és també, en lletres més grans, madame Lambukas. Tota la resta és literatura.
Hi ha una breu biografia edulcorada de Théo escrita per la seua germana: també una mica de literatura. No sé si algú coneix els detalls de la història. A internet es poden trobar unes quantes cançons del noi. Jo volia pujar La maison qui no chante plus, però no la trobo. En deixo una que ens farà perdre, a Théo i a mi, qualsevol vestigi de la credibilitat que podíem tenir, però ell i jo estem acostumats als malentesos.
«Ànimes mortes», de Nikolai Gógol
Fa 2 hores
5 comentaris:
En l'època del casament Sarapo va ser molt criticat, cosa que no passa en els casos a l'inrevés, en general, però el fet és que, com expliques, no va heretar res més que deutes i sentia una admiració sincera i amor vers la cantant que també havia estat una mica devoradora de senyors joves.
La seva mort prematura ha fet que no pugués fer més carrera i ser avui un vellet respectacle i amb les seves devocions,com Moustaki, que també va tenir un afer juvenil amb la Piaf.
Carlos Cano, en la seva cançó sobre París és un pèl injust amb Sarapo, 'la historia de Theo Sarapo, el oso de trapo que amaba a una diosa...'
Sobre els espanyols, les opinions franceses, en general, són força pintoresques.
Enlloc de perdre credibilitat, m'has fet riure, mira, i ja és difícil darrerament fer-me riure a mi...
Realment, Edith és una veu espectacular, fins els meus joves fills els agraden les seves cançons!
Una abraçada.
Júlia, tal com diua aquesta diferència d'edat, amb la dona més gran, sempre es critica, però és ben possible que Théo sentís més amor per l'Édith que a l'inrevés, promocions a part. Si t'ha fixat en la cançó en què cantén els dos, la Piaf sembla l'ama i senyora del marit; alguna cosa d'això hi devia haver.
Carlos Cano (acs), que m'agrada força, en devia saber tan poc com tothom d'aquesta història.
Aquesta visió exterior dels espanyols encara deu durar.
M'alegra que t'hagi fet riure, zel. En aquests temps que corren ja té mèrit, modèstia a part.
Sí, la Piaf, tan petita, té una potència espectacular. Si agrada els teus fills també deu ser mèrit teu :-)
Una abraçada.
tampoc cantava tan malament,la orquestració és molt moderna i la lletra profondament profonda. El noi feia el que podia i si va ser un caprici d'ella. Potser ara no s'hi donaria tanta importáncia.
Alguns crítics diuen que amb el temps va canviar l'excessiva veu nasal del principi per una de més suau. Ara se'n parlaria, Francesc, però hi ha tants casos semblants i tan maltractats a les teles, per exemple, que el seu no destacaria.
Sigui com sigui i del tipus que sigui, estic convençut del seu amor.
Publica un comentari a l'entrada