cinc minuts de mirades mentre tornàvem a casa

En què deu pensar la gent quan camina, quan passeja, pel simple fet de caminar, de passejar? Com tantes altres coses que pertanyen a cada individu, no ho sé. Suposo, de tota manera, que normalment no es té un pla de pensament preconcebut quan es comença a caminar, o potser sí. Potser hi ha qui imagina versos magnífics, qui pensa en els ingredients del pròxim àpat, qui es pregunta -habitualment sense resposta- pel perquè de tot plegat, qui troba formes noves de fer l'amor, qui maquina -especialment si és del PP- estratègies per guanyar algun vot, qui resa un rosari rere un altre -encara hi ha gent que passa el rosari?-, qui s'encaparra que els fills facin el que ell -o ella- vol, qui no es trau del cap que el seu company hagi ascendit a l'empresa amb menys mèrits que ell... Suposo que quan passeges es barreja tot una mica, per bé que no sé si hi ha gaire gent que camina amb l'única intenció prèvia de caminar i després va com va.

Jo, que camino per caminar, a vegades m'autoimposo una pausa en alguna botiga, una sala d'exposicions, un carrer concret on arribar, però la veritat és que, com és habitual en mi, penso poc durant els trajectes d'anada i tornada; més aviat bado, miro o no miro, veig o no veig, em deixo anar. A vegades focalitzo un lloc, una persona, una escena, un detall... Res, a penes un instant. Moments fugaços que es poden allargar segons circumstàncies imprevisibles. El moviment del cervell, pràcticament nul; més sensacions que reflexions. A vegades m'inquieta la meua badoqueria i penso que mentre els altres pensen jo simplement camino: anada i tornada.

Com que gairebé sempre, a més del mòbil, porto una càmera fotogràfica, les focalitzacions sobrepassen la meua mirada física i és la màquina qui s'imposa, qui agafa el protagonisme, qui tria. Hi ha qui pensa que la fotografia és una prolongació de la mirada humana, però rarament és així en el cas de les meues fotos. És la càmera qui tria, qui decideix l'angle de visió, qui pica o contrapica, qui exigeix més llum o més ombra. Aquesta càmera, sovint adormida a la butxaca, un dia, una nit, sobtadament em demana de sortir i es fixa en el que li sembla, ho fixa i, quan ja en té prou, torna a descansar mentre jo continuo fent el darrers metres que em queden per arribar a casa sense saber perquè ella s'ha entretingut en unes mirades que no estic segur que compartim. En tot cas, tant ella com jo badoquegem, anem deixant anar la vista, res més.