després del nou nou i més enllà

A mi, que ara fa temps que porto una vida tranquil·la i rutinària, tot això del nou nou, em distreu i em diverteix; sobretot la part que correspon al país, no la part de Madrid o dels seus acòlits d'aquí, que és més aviat avorrida a base de reiteració, i plena d'amenaces d'apocalipsis.

WhatsApps amb vídeos, lemes, propostes d'amics i coneguts, el groc que es posa de moda, excepte en els aparadors de roba (que també en algun cas), les declaracions institucionals que ja no són institucionals i fan servir els pronoms neutres, és a dir, ja m'enteneu, els periodistes que van de bòlit i s'avancen a les jugades i es queden enrere, en uns rondos que ja voldria el millor Barça de tots els temps, el govern d'aquí que denuncia el govern d'allà en un tribunal d'allà, la casserolada, que avui ha estat discreta, però que demà serà més sonada perquè n'han parlat a la tele i a la ràdio, l'església d'aquí, que fa costat a la votació, o al menys així ho dedueixo a partir del fet que em toca votar en un col·legi religiós, el que parla a la ràdio per oferir casa seua si fallen els locals públics... Inacabable.

És veritat que el grau d'imaginació potser no és espectacular, però jo sóc d'imaginació relativa i unes manifestacions massa sofisticades, gaire allunyades de l'humor popular, m'anirien grosses, em sobrepassarien. M'agrada la comèdia tal com va, ara tirant cap als Marx ara cap a Balzac.

Hi haurà un moment que tot això s'acabarà, no sé si després de molts o pocs cicles d'eleccions plebiscitàries (sic), manifestacions multitudinàries i votacions del tipus que sigui. Potser fins i tot s'acabarà amb la independència del territori. Bé, les coses són així, tot té un principi i un final. Aleshores viurem, més o menys, com viuen les nacions, els països, la gent, que té un estat propi. Viurem la rutina quotidiana, sense estímuls gairebé quimèrics, sense horitzons de glòria, sense somnis de llibertat col·lectiva, sense res més que el que ja tenen tants altres països, nacions, pobles, persones... Bé, potser imaginarem alguna altra cosa, no massa gran, no massa atrevida, entre el seny i la rauxa. Ja es veurà.