aquest diumenge, música de difunts

Passeig pel cementiri del Poblenou passat migdia. Feia anys que no hi entrava. Just passada la porta, una colla de gitanos -grans, joves i petits-, asseguts al voltant d'una làpida inclinada de marbre blanc, acompanyen un dels seus morts; xerren, somriuen, callen. Les parets dels nínxols tenen moltes flors i la gent, no gaire en aquesta hora, passa, s'atura, neteja, mira, potser resa. Vaig observant distret i em vaig endinsant. La part que busco és al final.

El cementiri fou inaugurat l'any 1775, destruït per les tropes napoleòniques el 1813 i reconstruït l'any 1819 en estil neoclàssic. Després, els modernistes posaren de moda el neogòtic, i els dos estils coexisteixen i s'agermanen en panteons, làpides escultures i epitafis breus o llargs en aquest espai del fons que conforma un resum artístic i històric de la ciutat, sobretot del segle XIX.

Avui, a l'hora que hi he anat, hi havia més gats -potser fugint del tràfec de la part nova- que persones. Imagino la solitud total la resta de dies de l'any entre aquests camins de morts que descansen. Poques flors recents -tampoc gaires de seques- en les tombes. Decrepitud per l'oblit dels familiars, si és que encara en queden, en alguns casos; constància del record, present, però llunyà, en altres. Qui visita les tombes d'aquests morts, el nom de molts dels quals encara ocupen lloc en llibres que llegim o en històries que s'expliquen? En aquest passeig ràpid de cel ennuvolat, només m'he fixat en les flors noves que tenia Anselm Clavé: uns rams  i unes roses disperses. Sense retrats, bustos i escultures, algunes importants, marquen, de forma al·legòrica o realista, el passat, la carn que ja no hi és, tot igualat en els closos secrets.

He dubtat entre Mozart, Verdi, Suppé..., però encara continuo preferint un acostament el més fidel possible a l'original. Cap tragèdia de rèquiem, sinó les veus relaxants del gregorià de sempre.