2.11.14

aquest diumenge, música de difunts


Passeig pel cementiri del Poblenou passat migdia. Feia anys que no hi entrava. Just passada la porta, una colla de gitanos -grans, joves i petits-, asseguts al voltant d'una làpida inclinada de marbre blanc, acompanyen un dels seus morts; xerren, somriuen, callen. Les parets dels nínxols tenen moltes flors i la gent, no gaire en aquesta hora, passa, s'atura, neteja, mira, potser resa. Vaig observant distret i em vaig endinsant. La part que busco és al final.

El cementiri fou inaugurat l'any 1775, destruït per les tropes napoleòniques el 1813 i reconstruït l'any 1819 en estil neoclàssic. Després, els modernistes posaren de moda el neogòtic, i els dos estils coexisteixen i s'agermanen en panteons, làpides escultures i epitafis breus o llargs en aquest espai del fons que conforma un resum artístic i històric de la ciutat, sobretot del segle XIX.

Avui, a l'hora que hi he anat, hi havia més gats -potser fugint del tràfec de la part nova- que persones. Imagino la solitud total la resta de dies de l'any entre aquests camins de morts que descansen. Poques flors recents -tampoc gaires de seques- en les tombes. Decrepitud per l'oblit dels familiars, si és que encara en queden, en alguns casos; constància del record, present, però llunyà, en altres. Qui visita les tombes d'aquests morts, el nom de molts dels quals encara ocupen lloc en llibres que llegim o en històries que s'expliquen? En aquest passeig ràpid de cel ennuvolat, només m'he fixat en les flors noves que tenia Anselm Clavé: uns rams  i unes roses disperses. Sense retrats, bustos i escultures, algunes importants, marquen, de forma al·legòrica o realista, el passat, la carn que ja no hi és, tot igualat en els closos secrets.










































He dubtat entre Mozart, Verdi, Suppé..., però encara continuo preferint un acostament el més fidel possible a l'original. Cap tragèdia de rèquiem, sinó les veus relaxants del gregorià de sempre.


2 comentaris:

Oliva ha dit...

JO I TINC UN PARENT,NO CONSANGUINI, ENTERRAT I LI VAIG PROMETRE A UNA PERSONA MOLT ESTIMADA,QUE CUIDARIA DEL SEU REPOS,HI VAIG ANAR FA UNS DIES,ES REALMENT UN MUSEO,PERO TAMBE SI HI VAS SENSA GENT...UNA "PELI"DE POR,ET RECOMANO,QUE S'ET DEIXANT,VIDITES LES CATACUMBES.

miquel ha dit...

Cert, Oliva, una passejada sense gent pot ser inspiradora, pot fer venir pensaments de pel·lícula de por.
No en sabia res del que dius de les catacumbes, hauré d'esbrinar-ho.