A part de la festa, el q ue
m'interessava de la consulta d'ahir era el percentatge de
participació. Sabuda la dada, sobre la qual ja vaig fer comentaris
previs que no repetiré, restaré atent al proper pas del camí.
Mentrestant, aniré escoltant les opinions d'uns i altres que es
repetiran fins la sacietat i valoraran des de perspectives diferents
i amb subjectivitat inevitable i interessada el recorregut del
procés. Per exemple, dos titulars de diaris d'avui en la versió
digital(no cal que citi els noms): Gran impacte del 9-N a la premsa
internacional, diu un; mentre l'altre afirma: Una consulta poco
ruidosa en los medios Internacionales.
De moment, a mi, participant anònim en
la història que es va desenvolupant, el que més m'agrada, el que
fins cert punt m'admira, és la petita complicitat festiva,
il·lusionada, entre els convençuts que cal tirar endavant el
projecte d'independència. Una il·lusió un xic babaua, creativa en
paraules i fets i no exempta de pragmatisme, que contrasta amb la
desconfiança o les desqualificacions dels escèptics i les ires
apocalíptiques dels contraris. Simplifico, esclar, perquè els
matisos són molts i la meua divisió en tres categories és de
titular de telenotícies. Però m'explico a través d'un exemple.
En tornar de votar, hem passat per la Baylina, una pastisseria centenària que abans de la guerra tenia uns quants locals repartits per Barcelona i que ara en conserva un al Passeig de Sant Joan. Eren gairebé les tres tocades i en entrar hem vist que ja gairebé havien retirat tots els pastissos de les vitrines. Hem fet intenció de tornar a sortir, però el propietari ens ha demanat amablement què volíem. Li hem dit i ha enviat la dependenta a buscar-ho. Mentrestant, ens ha preguntat si veníem de votar. Li he dit que sí, i que les xifres de participació a la una superaven lleugerament el milió. Sembla que s'ha sorprès positivament i mentre ens mirava somrient, ha agafat una pastilla petita de xocolate blanc-es a dir, groguenc- i ens l'ha regalat. El xocolate, segons es pot veure a la imatge, reprodueix una papereta de votació. Ens ha assenyalat la línia vertical divisòria entre el sí i el no i ens ha dit que ens pertocava arribar a la línia seguint l'opció que haguéssim votat.
-I quan arribem a la línia? Continuem?
-Home, en els temps que vivim no s'ha
de llençar res -ha respost després d'una lleugera vacil·lació.
-En tot cas, l'acabarem amb els ulls
tancats -he afegit per tranquil·litzar-lo.
La noia ha arribat amb el tortell. Cap descompte, evidentment. Les tres ben tocades. El xocolate, excessivament dolç, però ja se sap amb el xocolate blanc. A mi m'agrada.
3 comentaris:
Què dolç!
Qui sap si amb paperetes d'aquestes s'haguessin apuntat a votar alguns escèptics (malauradament dels contraris no cal esperar-ho)
llépol! ;)
me commou lo comentari on li vas dir que, en arribar a la línia, continuaries i l'acabaries amb los ulls tancats :)
jo, des de l'altre costat, me sembla que no podria menjar-me el sí :( (potser, en tot cas, abans de menjar res, la lleparia sencera per a que es barregessen totes les lletres, o...)
encara no puc pair com podeu estar tan convençuts de les suposades virtuts d'este "procés", me catxis...
una abraçada, miquel
Una bona pensada, ninona. Llàstima que no se'ls acudís a qui fos que va organitzar la festa.
Et guardaré la part del no, iruna; serà poca cosa, però igual de dolceta. M'agrada la teua idea de llepar la superfície per barrejar les lletres, així no caldrà que ningú tanqui els ulls.
Virtuts? No sabria concretar gaire el futur jo, però ja em va bé una frontera petita en un món sense fronteres. Quan totes les nacions decideixen que és el moment d'esborrar totes les fronteres, aquí, els primers.
Una abraçada :-)
Publica un comentari a l'entrada