buscadors de tresors

A vegades costa trobar la forma per explicar de manera que susciti algun interès allò que penses que en pot tenir. He imaginat mentalment variacions més o menys literàries per fixar l'estranyesa que em va produir veure la gent que un matí de desembre corria per la platja gairebé intransitable de la vora de la desembocadura del Ter. Què feien caminant en ziga-zagues, aturant-se de tant en tant per mirar de prop alguna cosa que jo no sabia identificar? El Ter, que havia crescut moltíssim durant les últimes pluges, havia arrossegat cap a la mar tot el que havia trobat, sobretot vegetació, i la mar ho havia anat dipositant a la platja, de manera que en alguns punts tapava l'arena, fet molt interessant en dies de tramuntana, perquè era pràcticament impossible que el vent aixequés la sorra que és tan molesta aquests dies. Bé, jo havia anat a comprovar els canvis de trajecte a la part baixa del riu (desaparegut el meandre final) i em vaig trobar enigmàtics passejadors solitaris, en parella o en petit grup amb comportaments estranys. Quan ja marxava vaig descobrir a què es dedicaven. Buscaven branques, soques, despulles dels arbres, polides per l'aigua i la sorra que vaig imaginar que després, acabades de tractar, servirien per adornar casa seua, un local o fins i tot per realitzar una obra artística que acabarien venent. Alguns fins i tot havien afegit un petit remolc al cotxe que anaven carregant amb les voluminoses formes que l'atzar havia (i el riu i les ones) els havia proporcionat...

No, no, definitivament no és qüestió de trobar la forma, és que tot plegat no té cap importància, no té cap interès. Una vegada escrit i repassat, fins i tot em fa vergonya compartir-ho, però com que ja ho tinc i feia dies que no escrivia res... Esclar que sempre em podria inventar una història que... i unes descripcions més o menys pintoresques. un petit diàleg. O una comparació amb...O una sàtira de... Res.