Ahir vaig tornar a tenir intensament el
pensament recurrent que tinc abandonada l'escriptura a mà, amb
llapis, amb boli, amb ploma. Després de moltíssims dies d'escriure
únicament notes domèstiques ocasionals, faig agafar un full per
anar traduint el poema d'Strand. La meua cal·ligrafia em semblava
més infame que mai, però era ben bé jo, l'artista únic,
inimitable, potser incomprès que havia anat evolucionant (o
involucionant) per arribar al moment actual. Jo dominava absolutament
el paper, feia línies rectes o tortes, ratllava paraules, n'escrivia
d'altres entre les línies, deixava un marge que s'anava inclinat cap
a la dreta, unia i tallava... Era un plaer tornar a recuperar el
ritme sobre el paper. El simple fet d'escriure, més enllà del
contingut, de les idees i el seu desenvolupament, era un plaer. Poc
més de mig full i gairebé un orgasme de tant de temps com no
practicava seguit.
Més tard, en una llibreria, mentre esperava a la cua per informar-me d'un títol, les dues persones que em precedien van consultar en el mòbil les dades del llibre què volien. Eren joves. Havien perdut ja el gust per l'escriptura? Sabien escriure encara sense teclat? Algú veuria algun cop la seua lletra singular? Mentre anava mirant-los, pensava com m'agrada també veure la lletra dels altres, la lletra acurada de les cartes antigues i la nova que demana cambrers amb experiència. Hi ha lletres que m'enamoren i altres que m'horroritzen, però els plaers són també perversos a vegades. M'agrada endevinar si la lletra correspon a un dretà o està escrita amb la mà esquerra. M'agrada deduir -sembla fàcil- si és lletra d'home o de dona. I després, tants i tants detalls que pugen i baixen, se separen o s'entrecreuen! Tot un món! Milions de mons!
Arribarà un dia que ja només es faran servir els teclats o directament el pensament per escriure? Milions de persones deixaran de ser artistes elogiats o blasmats?
Avui el diari explicava que a Finlàndia s'ha decidit que no s'ensenyara cal·ligrafia, sinó a fer servir les lletres dels teclats, a més de la lletra d'impremta, la lletra de pal, cosa que no és novetat. No tothom ho veu clar al mateix país, i els experts d'aquí opinaven des de diverses perspectives. Se'n parlarà, segur, al menys uns dies. Jo, així a primer pensament, no tinc una opinió clara sobre l'aprenentatge de la lletra d'impremta; a la fi, vaig fer desenes de quaderns de cal·ligrafia i he acabat com es pot veure, irrepetible:
7 comentaris:
tantes llibretes de cal·ligrafia que vàrem emplenar, fins al punt que les maneres d'escriure eren molt similars segons l'escola on un havia anat.
Per cert, la lletra es de metge, s'entén poc del que hi ha escrit en el full, però m'agragada, aqui no es pot alinear el text, ni justificarlo, queda tal com raja, o millor dit, tal com s'ha escrit. I té un plus d'autenticitat.
salut
L'altre dia parlàvem d'aquest tema amb la meva dona, i estàvem d'acord que el nostre nét petit, de deu mesos ja no viurà la cal·ligrafia. Aprendrà les lletres, però la resta dels estudis serà amb el teclat. Si això ho comparem amb les famoses taules de multiplicar, serà igual. Et puc garantir que a la meva néta de deu anys els van ensenyar a multiplicar, però ara ho fan amb la calculadora. I ben segur que si li preguntem quan són 4x7 tindrà que pensar molt per dir 28
És trist, però si ho mirem bé ha de ser així. Seria com existint les calculadores féssim servir un àbac. I en comptes d'un bolígraf, una ploma d'oca. És la vida, Miquel.
Quina pena em fa aquest tema! Jo tots els poemes que penjo els he escrit a ploma o a llapis en una llibreta. Només de tenir la ploma als dits, com deia Valéry, pràcticament ja m'inspiro.
No m'agraden les cal·ligrafies il·legibles, però la teva és maca.
Em sembla una barbaritat no ensenyar als nens a descobrir la pròpia lletra.
Encara més lamentable que es consideri una pèrdua de temps aquest aprenentatge, temps que segons sembla s' ha d' invertir en d' altres coses.Què pot ser més important?
Sembla que tornem al temps de les cavernes, encara que siguin cibernètiques
A mi també em sembla una barbaritat que no ensenyin a escriure...és com si no poguéssim cantar, perquè com que ja podem escoltar música... però i el plaer? el plaer de guixar, dibuixar lletres (o dibuixos, o gargots) el plaer d'escoltar la pròpia veu, encara que sigui per desafinar?
En fi, penso que cal que ensenyin a usar les calculadores i els teclats, però com a mínim, que hi hagi un tastet d'escriptura i un tastet de taules, i un tastet de veu... després, ja s'acostumaran a fer servir el que vulguin, La qüestió és que sàpiguen que també ho poden fer!
M'agrada la teva lletra i això em consola de la meva que tampoc s'entén. Clar que la meva no la trobo ni maca. La meva lletra va ser "indomable" res no van fer per ella la quantitat de quaderns de cal·ligrafia que vaig fer.
Encara sento plaer, també d'escriure a mà. M'agraden les llibretes i les plomes i els punta fines.. Però ho faig poc.
També em sap greu que no s'ensenyi als nens a escriure a mà. Una pena. Però saps què crec? Que n'aprendran igual. I s'estalviaran la tortura i l'avorriment de la cal·ligrafia, sense contingut, només repetint i repetint lletres o paraules.
Fa tant de temps, Francesc, que només em ve a la memòria algun flaix de l'època dels quaderns. Segur que hi havia estils, però el temps tot ho canvia, encara que la lletra d'unes generacions anteriors a la meua era més uniforme.
És la vida, Josep, però la pèrdua de la lletra a mà, si és que arriba, serà la pèrdua d'un senyal d'identitat: No perdran el plaer, perquè no l'hauran tingut.
I aquests fulls i quaderns , Helena, que pots remirar i gaudir i que deixaran constància viva de tu a la posteritat.
És veritat que el llapis, o el que sigui, tenen màgia pròpia, o això em sembla també a mi.
M'agrada el que dius, Assum: descobrir la pròpia lletra. l'aventura de la pròpia escriptura -i els intents de modificar-la o acceptar-la- és genial.
I tens raó, en època cibernètica es pot tornar a les cavernes.
Què et puc dir, Montse, més que mostrar el meu acord amb el que dius. Esclar que potser parlem des d'un pensament que comença a ser caduc. Quines coses semblants devien pensar els més vells de cada moment sobre algun element que consideraven fonamental i ara ningú recorda? Però l'escriptura (i el cant)...
Vols dir, Carme, que molts de nosaltres no trobem la nostra lletra horrible i en canvi els altres, s'entengui més o menys, no li troben algunes gràcies (això sí, a l'hora de corregir exàmens... suposo que per tants lletres complicades sempre vaig ser reticent a fer exàmens:-)
Intueixo, tant com sé, el teu plaer.
No sé si n'aprendran, Carme, escriure a mà és un art que s'ha d'aprendre amb mestres. És complicat i només reeixiran els autodidactes més espavilats.
Publica un comentari a l'entrada