27.1.15

maleïda memòria


Alguna vegada, entre estona i estona fent alguna cosa a l'ordinador, escric al buscador el nom d'antics companys o amics. Tinc curiositat per saber què se n'ha fet, on paren, veure, si surt una foto seua, si els reconeixeria.

No hagués reconegut en Pere, crec. És veritat que els ulls, la boca, el nas..., eren els mateixos a la imatge, però havia desaparegut aquella barba hochiminhesca que deia que no es tallaria fins que Catalunya fos independent. Se'n devia cansar, d'esperar. Ja no portava barba algun dels cops que el vaig veure?

Vaig conèixer en Pere l'any 71 o 72 a la universitat. No recordo d'on va sortir, qui el va portar o qui em va portar al grup. Era un personatge singular, no només d'aspecte, sinó també de pensament amb qui m'era molt fàcil comunicar-me. Vaig pensant en aquella època i només tinc imatges soltes, algunes molt intenses, molt vives, d'altres més boiroses, potser mig imaginades:
Les trobades al bar.
Les anades a la seua casa de la Floresta.
Les festes a altres cases.
El viatge a Alginet, tots dormint a la planta superior de casa de V., la paella, el ball a la tarda...
Els seus amors de curta durada, com la majoria en aquella edat

De les classes compartides a penes en tinc memòria, però sí dels seus interessos pel dialectes catalans, més tard, per l'occità. En el seu intent de fer la volta als països de parla catalana en carro, mai no va tenir èxit, potser perquè la gent estàvem més per la velocitat i una empresa tan llarga ens exigia una constància que no teníem o... no ho sé.

Pocs anys després d'acabar a la universitat ens vam perdre de vista, però el vaig retrobar a principis dels 80. Me'n vaig alegrar. Ell va venir a treballar a l'institut on jo portava dos o tres anys. Vam compartir Seminari i classes, i dinars i alguna sortida i alguna confidència. Quan es va presentar a les oposicions, el vaig acompanyar. Estava nerviós, inusualment nerviós. Des de fora de l'aula, escoltava com desenvolupava el tema que havia triat; en Pere era un contador d'històries excel·lent, no importava la qualitat del material, tenia el do d'anar lligant, de fer les pauses adequades, de mantenir viu l'interès dels qui l'escoltaven; em va dir que mentre anava parlant, el tranquil·litzava escoltar el soroll metàl·lic del meu encenedor cada vegada que encenia un cigarret.

Potser una de les darreres vegades que vaig veure en Pere va ser a la vora de casa. Em buscava, però no recordava exactament la meua adreça i anava preguntant a la gent que trobava si coneixien en Miquel, i m'anava descrivint tan físicament com concretant les meues titulacions o altres detalls. Si jo no hagués baixat casualment, no ser si m'hagués arribat a trobar aquell dia; potser sí, perquè era un bon investigador.

Després, van passar els anys i va arribar un nou mil·lenni. La setmana passada, en posar el seu nom al buscador, vaig adonar-me que havia oblidat el segon cognom: Saumell. No és que el recordés de sobte, sinó que vaig anar a parar al post d'un antic alumne seu que en feia una semblança, en part acadèmica, en part personal, en part vivencial, molt emotiva amb motiu de la mort d'en Pere a causa d'un càncer l'any 2012, el 31 de desembre. Quina tristor! A part de la mort, em commou especialment una insinuació al final del post que diu que potser va fer la darrera etapa un pèl sol. Em commou també imaginar en Pere fent testament el dia 7 de desembre, en el qual deixa a l'ajuntament uns baixos que tenia a Can Sitjà. Tants anys sense veure'l i potser no l'hagués vist més, però la seua desaparició em fa sentir una mica més sol; vull dir, també físicament més sol. Estranya sensació. En la memòria, Pere Manau; la teua era més precisa i s'expressava millor.

4 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

Escrits com el teu i i el de l'exalumne, són dels que donen sentit a una vida. Del més tendre i bonic que he llegit en molt de temps.

Carme Rosanas ha dit...

Que bonic aquest escrit i totes les coses que has anat explicant... Fa dos anys que ens va deixar imsegueix aquí mentre et llegim, qui sap si escriure sobre ell, amb aquesta bellesa l'acompanyi retrospectivament.

Preciós, Miquel!

miquel ha dit...

Gràcies, Francesc.
Però la vida passa...

Gràcies, Carme. De tota manera, el sentiment predominant, després del de dol, és d'impotència malgrat la memòria, o potser a causa de la memòria.

Montse ha dit...

No l'havia llegit, aquest post. Ja les faig, jo, aquestes coses. Tot d'una, vinc i em poso al dia, aquí, o als blogs dels altres... em sap greu, pel Pere, i també per tu. A mi em passa una cosa semblant amb un gran amic que ens va deixar ja farà cinc anys! i encara existeix el seu myspace, on l'escolto, cantant amb el seu grup, encara més de tant en tant. O encara existia fa pocs mesos...

Quan ens desapareixen els amics deu ser normal, que ens trobem una mica més sols...