20.1.15

plugim de gener


Cau una pluja tan fina que el paraigua no sembla haver-la notat. El deixo a l'entrada, just abans de baixar les escales, a terra, perquè la paperera habilitada ja és plena. A la planta baixa no hi ha moviment. Pujo al pis. A l'esquerra, tot de gent escolta no sé qui que diu, crec, que, amb tots els respectes, la novel·la del XIX no li interessa, que ell està més per Cervantes. Imagino que desenvoluparà uns arguments convincents i subtils, enginyosos. La veu, potent amb l'ajuda del micro, m'acompanya mentre miro portades de còmics; la sento però no l'escolto, tampoc no sembla fer-li gaire cas Miquel de Palol, que parla al meu costat amb la seua acompanyant. M'allunyo de la veu, entro a la secció d'estudis literaris, miro, fullejo. A l'altra banda, vaig repassant ràpid els clàssics exposats damunt les taules. Baixo, la veu es va esvaint. Miro, fullejo agafo, vaig a la caixa, pago. Ningú m'ha agafat el paraigua. A l'entradeta, ja traspassada la porta de vidre, una dona acaba de botonar l'abric a la seua parella. Surten, surto. No estic segur si plou o són les gotetes que regalimen de les fulles dels arbres. Són agradablement fredes, però jo enyoro la pluja més càlida de l'abril.


No cal que toquem res.
Vine a poc a poc fins a mi:
tota la passió una teranyina
de saliva. Posa'm la veu ronca
sota el cap, el sexe al coixí,
els peus als dits, els ulls damunt el dia.
Posa'm la llengua cendrosa
on la llum es fa delit.
Ara vindrà l'hivern
però jo et penso tèbia com la lluna,
benvinguda com les gotes que parpellegen
dins la pluja dolça d'abril.

Francesc Parcerisas: Seixanta-un poemes. 2014.

2 comentaris:

País Secret ha dit...


M'agrada "botonar" i m'agrada el poema. De fet, botonar l'abric d'algú ja em sembla una manera maca de ploure càlidament i dolça sobre algú. És un gest que diu molt.

miquel ha dit...

Un gest ben tendre, sí, de pluja dolça.