sessions dobles

Intento, en va, recordar quan devia veure la pel·lícula. Només m'apareixen escenes sense data: una sinopsi enganxada a la paret amb la classificació de 4 (gravemente peligrosa -quina promesa!-), els seients, més o menys anatòmics, de fusta, algun tall mentre a la pantalla es veia la imatge calidoscòpica del cel·luloide que s'encenia, les parelles -jo encara era petit- ben arrambades, la mitja part, abans de començar la segona pel·lícula, amb un llonguet amb dos filets d'anxova de llauna i una mica d'oli -quin gust d'esgarrifança aquell oli!-, el fred terrible a l'hivern, en sortir del cinema i fer els poc més de cent metres que em separaven de casa amb el coll de l'abric aixecat i el cap cot, o potser era un d'aquells estius càlids, tan interminables com l'hivern, o encara més, amb les terrasses dels bars plenes i la gent a la porta de casa prenent la fresca, alguns dels més petits amb un polo duríssim de gust indescriptible a la mà... Diumenges de cinema en blanc i negre o en color, algun dia, rarament, grisos; alguns preferien escoltar el futbol a la ràdio. L'endemà, l'escola, a les aules de baix, que les de dalt eren les de les xiquetes... Escenes amb data vaga, nebulosa temporal. Encara que avui no tocaria, m'és impossible no evocar l'adéu final, tan evocador i aleatori, com tot a la vida.