vista i oïda

Pensava comentar l'exposició sobre Gilde Biedma muntada a Arts Santa Mònica amb motiu dels 25 anys de la seua mort, però m'adono que no ho puc fer. Només podria parlar d'una sala gran, rectangular, de parets blanques -la sala del balcó em sembla que es diu- on hi ha escrits cinc poemes. En un dels laterals, un vidre negre i una holografia del poeta en un cicle curt de moviment: camina, fuma, beu. A l'altre extrem, una sala petita tancada amb una cortina on es projecta un curt amb imatges i veu; només en vaig veure quatre o cinc minuts. Una altra vegada a la sala gran, le veus zenitals de Gil de Biedma i de l'actor Carlos Reyes acompanyen els visitants en el que suposo un cicle més llarg. A la paret que dóna a la Rambla, tres auriculars: el context històric, les músiques que li agradaven i els textos de les influències literàries; no em vaig posar els auriculars. En definitiva, que només vaig fer com qui passa i mira vagament, escolta veus i no s'atura. Per què? No ho sabria dir, o prefereixo no dir-ho, no n'estic segur. Hauria de tornar?

Com a desgreuge insuficient, llegeixo alguns poemes de Las personas del verbo:

El juego de hacer versos

-que no es un juego- es algo
parecido en principio
al placer solitario

[...]

El juego de hacer versos,

que no es un juego, es algo
que acaba pareciéndose
al vicio solitario.

Resolución de ser feliz

por encima de todo, contra todos
y contra mi, de nuevo
-por encima de todo, ser feliz-
vuelvo a tomar esa resolución.

Pero más que el propósito de enmienda
dura el dolor del corazón.

 

 

Avui m'han vingut ganes de llegir alguna cosa de la poetessa Bronislawa Wajs, però no tinc cap text seu i no conec que en pugui trobar cap a les llibreries. Potser tampoc no m'agradarien.