el metro anava gairebé ple

Per Barcelona, si puc, sempre viatjo a peu, però si el viatge és llarg o el temps és escàs, agafo el metro per raons que no cal especificar. Abans, dret o assegut en el vagó, alguna vegada havia intentat llegir o escoltar música, però no havia reeixit i ara ja no ho intento, faig el que m'agrada més: badar i observar, no sabria dir en quin percentatge, suposo que depèn del dia i dels estímuls. Sovint miro sense veure i altres cops em fixo, no gaire, és veritat, en el que veig. Al metro, a falta de finestres amb paisatge exterior, la gent té tendència a entotsolar-se o a semblar capficada en els seus pensaments o en el seu buit mental; alguns, pocs, miren a dreta i esquerra, els seus ulls adquireixen mobilitat i canvis expressius; si hi ha nens o gossos -ara sembla que ja poden viatjar tots els gossos- el dinamisme corporal i els canvis facials tenen excusa, en els altres casos, cal anar amb compte: no s'ha de mirar fixament una persona, sobretot a la cara. A part de no fer res, una de les opcions més freqüents dels viatgers de metro, especialment dels joves, era anar escoltant música; aquesta tendència ha variat i ha estat substituïda en bona part per l'ús del mòbil en tres modalitats bàsiques diferents: els qui parlen a traves del telefon, els qui juguen amb alguna aplicació, sovint molt mecànica, i, majoritàriament, els qui envien i reben whatsapps. La gent, al metro, s'ha tornat creativa i mou els dits a velocitats de vertigen confegint una literatura que imagino variadíssima i processant amb els seus cervells cada cop més evolucionats -també imagino- la literatura entrant que pot anar acompanyada de material gràfic. M'emociona veure com el món abans erm dels soterranis ciutadans es va convertint en un món de comunicació, d'interacció, de cultura.

Aquesta nit, veient una noia a la meua dreta que llegia un llibre -en paper!-, pensava: pobra, què deu trobar en unes pàgines que expliquen històries dels altres o coses encara menys interessants; i tan jove com és! Esclar  que jo encara pitjor: ni whatsapp ni llibre ni música, ni tan sols un trist quadern de sudokus, només badar o mirar què fan els altres i, molt de tant en tant alguna foto, per fer veure que també sóc tecnològic.