22.4.16

que els nens (i les nenes) no se m'acostin


El debat tuttifrutti de la tele deriva en la subvenció o no a les escoles només de nens o de nenes. Alguns parlen de centres discriminadors. No crec que els periodistes facin servir aquest terme per desconeixement filològic, social o pedagògic, més aviat em sembla un exercici interessat de modernitat tronada, de progressia anacrònica, potser de mala fe, una argumentació en la més trepidant filosofia sofística postclàssica.

Llegeixo al diari que han detingut un docent de Mollet per fotos pedòfiles als alumnes. Els actes contra els indefensos i l'abús d'una situació privilegiada em semblen injustificables, terribles, a penes comprtensibles. A la versió digital de la noticia s'acaba dient: Las fotografías habían sido tomadas en la calle, en parques infantiles y en jardines de domicilios particulares, varias de ellas en traje de baño cuando se bañaban en las piscinas de sus casas o jugando en columpios. Entenc que la perversió no es troba en les imatges, sinó en la finalitat, en la seua interpretació. Penso en mi mateix. M'agrada fotografiar nens (i nenes); sovint ofereixen un component estètic excepcional, cinètic, d'espontaneïtat, social, i de tots els conceptes que us sembli que cal afegir. No us podeu imaginar com em reca autocensurar-me,  tot i que alguna vegada transgredeixi la norma, però... em fa por.

Miro unes quantes imatges de Helen Levitt (1913-2009):
 








 
 
Quin plaer!
 
 

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

a mi tambè m'ha passat pel cap. Ja saps que no m'agrada retratar persones, o personetes, i mira que els veus a vegades pel carrer i els hi faries fotos a la mainada, però m'ha assaltat la mateixa sensació que dius, que no sembli, o algú pensi, que faig les fotos amb finalitats perverses.

Carme Rosanas ha dit...

Que boniques les fotos... És cert que avui dia s'ha d'anar amb peus de plom... Quina llàstima que per uns quants sonats ens haguem de perdre la bellesa i tendresa de les fotos d'infants... Casumdena. Quin món de mones!

Júlia ha dit...

Hem arribat a un grau de ximpleria preocupant, ja fa anys, quan encara treballava, em va sobtar que una profe jove de pàrvuls increpés unes noies joves que estaven retratant els nostres alumnets mentre baixaven pel tobogan ja que els havien fet gràcia, de tota manera, amb els mitjans d'avui no crec que es pugui evitar que es retrati qui sigui...

miquel ha dit...

És ben trist aquest pensament que compartim, Francesc. Que ens hagin de condicionar les malalties dels altres i ens impedeixin compartir, si volem, instants vistos que ens han agradat.

Ja veus, Carme. I la qüestió és que no només determinada gent ens fa autocensurar, sinó que fins i tot ens podem trobar tribunals, és a dir persones que vetllen per la pau social que ens retreguin les nostres accions.

Exactament, Júlia, el teu exemple és indicatiu de la ximpleria en una àpoca aparentment de pensament lliure i divers, però de dèries i de tabús que sobrepassen els arguments racionals.