26.5.16

del Raval a Gràcia


Ravalejo fins arribar a Sant Pau del Camp, solitari rere les reixes. Em consta que hi ha força barcelonins que no coneixen el monestir, potser construït l'any 911, el de la mort del comte Guifré II, les restes del qual diuen que reposen al temple. Aquests llocs tan bells i vells haurien d'estar oberts nit i dia, però potser si fos així el misteri i la tranquil·litat que traspuen s'esvairia i regnaria la brutícia.

Abans d'arribar al monestir he passat per carrer Botella. No m'havia fixat mai en la placa del número 11 que recorda que hi va nàixer Vàzquez Montalbán. A la planta baixa hi ha un restaurant aparentment sense pretensions on qui sap si perpetren algun dels plats preferits de l'escriptor.

El Raval, el Barri Xino, és actualment una barreja multicultural estable que difícilment es pot veure en altres llocs de Barcelona. De tota manera, la seua vida, la seua varietat humana, salvant les distàncies temporals i geogràfiques, no crec que sigui gaire diferent a la que hi havia l'any del naixement de Manolo. Em fixo, sense ànim estadístic, en els establiments, deu ser el barri on hi ha més perruqueries -3 euros tallar el cabell en una- i botigues de mòbils de la ciutat.

Fent ziga-zagues, arribo a la Rambla per l'Arc del Teatre. Sempre trobo tancat el Kiosko de la Cazalla, , no sé si per les hores que hi passo o perquè ja no obren. És veritat que ara no estic segur que m'atrevís a beure un gotet d'aiguardent amb panses o un Machaquito.

Una mica més amunt, una manifestació enfila el carrer Ferran. La majoria són negres i repeteixen un lema: Stop policia. No els segueixo. Vull passar per la Plaça Reial. Més tard els trobo asseguts en cercle a la Plaça de Sant Jaume. Alguns porten pancartes amb reivindicacions elementals. Una (l'afegeixo més avall) em sembla especialment poètica, tot i que no estic segur que sigui certa, la poesia ja ho té això. Ara un ara un altre van fent parlaments curts, reivindicatius, ingenus o amb alguna violència a penes dissimulada; parlen llengües que desconec o, majoritàriament, castellà, el català és una llengua exòtica, limitada. Des del balcó central de l'ajuntament els contempla una pancarta oficial que fa dies que va: REFUGEES WELCOME; i, en lletra més petita, Barcelona Ciutat Refugi. Una ironia, deuen pensar alguns que no han llegit la paraula refugiat al DIEC.

Ja prop de casa sento el soroll que va i ve, monòton i emprenyador, de l'helicòpter que sobrevola els carrers de Gràcia per segon dia consecutiu. A la tele ofereixen imatges en directe i un periodista amb casc explica poca cosa. Cuní i els tertulians tenen un tema més, jo avui me n'abstindré; potser abans han parlat de la manifestació dels manters sense papers; tampoc en parlaré. A migdia he baixat pel carrer de la Marededéu de la Misericòrdia fins a Travessera (i el carrer de la Fraternitat, etc.) ; el moviment de la gent m'ha semblat com el decada dia, únicament les planxes que tancaven els vidres de l'exbanc, excentre d'activitats diverses, eren novetat, i una periodista que què podia explicar en un lloc on no passava res, que és a la nit quan el carrer s'exalta.



P. S. Aquesta tarda he vist una estona en directe per la televisió les preguntes dels diputats al director dels Mossos sobre els aldarulls de Gràcia. En molts casos m'ha semblat un exercici de pompositat, de falsa transcendència o d'ignorància; en uns quants se li pot afegir una incompetència lingüística destacable (en l'apartat lèxic m'han fet gràcia la ratonera -inclinada a caçar rates?- i els disparos de no recordo qui), per no parlar d'una mena de diarrea verbal partidista buida de contingut. Entre els discursos més previsibles, el de la CUP, encara més limitat que molts altres, per bé que poc objectable dels del punt de vista de coherència. Quina pèrdua de temps dedicar una sessió al tema.

Al vespre, als Verdi, pel·li espanyola (set euros l'entrada presentat el carnet de la biblioteca). En baixar, hem hagut de fer una mica de marrada per no creuar pels punts més calents; dos carrers paral·lels a la dreta, pujava la darrera marxa del dia, i en van tres. És curiosa la facilitat amb què els assumptes menors agafen consistència, i també la incapacitat per solucionar-los; no em refereixo només als organismes oficials, sinó als mateixos ciutadans que deleguem en els altres.





4 comentaris:

Júlia ha dit...

Sobre Sant Pau del Camp, no està oberta nit i dia però sí moltes més hores que no pas la majoria d'esglésies, penso que actualment és coneix molt més, els diumenges es fan unes visites excel·lents, gratuïtes i sense reserva prèvia que també es fan a demanda d'un grupet, també hi ha gent que s'hi va a casar. La parròquia ha fet un gran esforç d'adaptació al barri.

Sobre la resta, la meva opinió és que a determinats grupets i partidets se'ls ha rigut molt les gràcies, sembla que hi ha molts nostàlgics de la revolució que mai no va existir ni van viure i també em fa angúnia el rebuig a la policia, generalitzat fins extrems absurds -fins que no se'ls necessita- i aplaudit per molta gent de forma més o menys visible, si cerques el blog de l'Àngel Casas va escriure un article molt interessant on feia broma amb 'la mano que mece la cuna', no sé com s'arranjarà tot plegat, més aviat penso que aquest serà un mal crònic que patirem durant anys, això dels aldarulls 'simpàtics' i les ocupacions absurdes quan hi ha un munt d'espais i centres a mig gas esperant gent que els dinamitzi, també feia angúnia el veí que es planyia de què li fessin malbé el negoci o la moto però que... si ho feien als bancs, mira. És com allò del poema, 'però no jo era capellà i no vaig fer res'...

Clidice ha dit...

Com diu la Júlia, la utilització que se n'ha fet d'anys del moviment okupa sempre acaba portant a la violència, que també s'utilitza. Si volies (o vols) buidar de llogaters vells un edifici perquè paguen poc, res tan senzill com promoure'n l'ocupació, després el jutge i la policia faran la seva feina i cap a una altra qüestió. Sóc força fan del moviment en quant expressa un neguit necessari: l'acumulació de propietats per part d'uns i la manca de recursos per tenir un sostre digne pels altres. Ara bé, com sempre, no hi ha res més fàcil d'explotar que els moviments socials per la part contrària. Vaja, que molt soroll per acabar on érem. I això em frustra i em fa pensar en com n'és d'inútil -i estètic, i manipulable- tot plegat.

Oliva ha dit...

AN BATLLE,ES D'HORTA,I VA SER CAP DE DISTRICTE PER EL PSC.,ES UN PAIO PECULIAR,AMB UN PERFIL POTSER BUSCAT?,MOLT PLANER I MOLT POC ACEPTAT PER EL VEINAT D'HORTA EN EL SEU MOMENT,MALGRAT EL SEU TARANNA,PERO VA TENIR FORÇA RAO.O VOLEM RETROBAR UNA ESCANYOLIDA "ROSA DE FOC"?.

miquel ha dit...

M'encanta aquest oasi de Sant Pau. Més enllà de la visita, fa uns anys vaig anar escoltar, amb diapositives incloses, una conferència sobre Sant Galderic; llàstima que aquest nom es porti tan poc, en la seua abreviatura Gal o Ric, podria tenir certa sortida amb interessants connotacions.
Comparteixo amb tu aquesta incomprensible frivolitat a l'hora de parlar de la policia, comprensible a certes edats i sospitosa de degeneració mental en d'altres.

Clidice, del moviment (sic) okupa en tinc uns coneixements tan generals -només he conegut alguns okupes circumstancials de prop o de lluny- que no vull opinar (consti que dic no vull i no no puc). Cert que l'acumulació de propietats eternament buides em sembla lamentable. Jo en tinc una d'heretada que, ai!, ocupo poc més d'un mes a l'any.


Oliva, no conec Batlle, però em sembla que els mossos són una part menor, tangencial, del conflicte de Gràcia o de casos semblants. En definitiva, que parlar de la policia en aquestes situacions és de dèbils mentals. Crec que m'explico.