19.5.16

reivindicació dels ous


Així, en fred, no tinc un interès especial a viure molts o menys anys, de moment he superat els del pare i me'n queden una trentena per arribar als de la mare o altres membres de la família, la materna sobretot. Ara l'aspiració és mirar de viure amb un cert confort físic i mental, i de moment..., bé, deixem-ho estar.

Qui sembla que porta una vida satisfactòria, sempre tenint en compte l'edat, és la considerada oficialment -segur que algunes sense papers la sobrepassen- dona més vella del món, una italiana de 116 anys que es diu Emma Morano. Quan es parla d'aquestes longevitats, la primera pregunta obligatòria és sobre la dieta. Aparentment la senyora, continua menjant-se tres ous als dia, dos de crus i un de cuit; a més, diu que no fa fàstics a una copeta de grappa de tant en tant; aquesta dieta, la dels ous, li ve des que de joveneta el metge li va aconsellar per combatre l'anèmia. L'anterior dona més vella -els homes no ocupen lloc de privilegi en el rànquing-, una americana que va morir als 116, també diuen que era força aficionada als ous, en el seu cas amb bacon, menjar molt habitual entre els nord-americans segons he sentit dir.

En resum, i deixant de banda altres consideracions hipotèticament allargadores de la vida, a partir d'aquesta nit he decidit que un element bàsic dels meus àpats seran els ous, malgrat la mala premsa que encara cueja. Quants i amb quina periodicitat? Encara no ho tinc decidit. De moment em queda una desena d'ous de les gallines del meu cunyat, que són absolutament omnívores i ponen uns ous petits que, fets en truita, agafen un color groc canari que seria l'enveja de Pla en aquesta època de grocs aigualits potenciats a posteriori amb colorants. Aquesta nit, truita, però en menjaré també de crus? En la meua infantesa la mare me'n va preparar uns quants -potser molts- en dejú, segurament preveient una anèmia que, esclar, mai no va arribar.

El que és inqüestionable és que m'abstindré de comentar la novetat dietètica amb el meu metge de capçalera que deu fer dos anys que no veig. Em temo que, com passa sempre, la majoria dels metges encara van uns anys endarrerits en qüestions d'ous i els seus beneficis, com ho estaven en peixos blaus, olis d'oliva... Massa literatura mèdica i poc treball personal de camp. Ho entenc, no ho critico, més o menys tots funcionem d'oïdes.


P. S.: Quin hauria de ser el meu equivalent autòcton a la grappa de les ocasions especials? Ho pensaré, les possibilitats són múltiples.

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ahir em vaig trobar a la doctora a cal forner, i li ho vaig comentar el cas d'aquesta senyora de 116 anys. La Doctora del pare i la meva és la mateixa i el pare sempre deia que com a mínim s'havia de beure (beure crus) un parell d'ous cada dia. Nosaltres li deiem que això no podía ser bo i quan anàvem a la doctora aquesta li deia el mateix, i ara resulta que el pare tenia raó. Casum dena!
De totes maneres la doctora em va dir: eso no tiene nada que ver, ha vivido hasta los 116 por otros motivos no por beberse los dos huevos.... No ho sé, però ous ferrats amb beicon sembla aliment pel colesterol.....

salut

Júlia ha dit...

Des que sóc una mica grandeta que no faig gaire cas de les recomanacions dietètiques, ni tan sols em crec que el tabac sigui tan dolent però com que jo no he fumant mai perquè no m'ha agradat, passaré del tema.

Fa anys es van ficar amb les sardines, que ara es veu que estan prou bé, una veïna del barri em va explicar com li sabia greu haver prohibit al seu avi, que havia estat pescador, menjar sardines, a causa de la prescripció mèdica, quan tenia un delit per aquest peix, encara més quan després va resultar que gairebé eren un medicament. El mateix ha passat amb d'altres coses, fins i tot amb l'oli d'oliva.

Ara bé, una de les víctimes dietètiques més humils han estat els ous, efectivament, tot va ser abaratir-se com passar a ser gairebé un verí, no sé si té relació. Sobre el que he escoltat i llegir sobre ous, des que era petita, i sovint per part d'aquests 'experts' que poden ser metges o col·laterals, n'hi hauria per escriure un llibre, per cert, crec que ara els tornen a reivindicar una mica dissimuladament.

Tan sols he escoltat una opinió una mica raonable en tants anys, quan el meu pare tenia el principi de Parkinson una neuròloga a la qual la meva mare va preguntar a l'entorn del menjar i els greixos va admetre que potser si es treia determinats aliments que formaven part de la dieta habitual, a una edat una mica avançada, es podien produir efectes imprevistos fins i tot en el cervell, però que tot plegat encara estava a les beceroles, pel que feia a la investigació.

He aconseguit tornar a menjar-me les truites, i altres coses, sense remordiments, però no sempre ha estat així.

Júlia ha dit...

Pel que fa a la grappa, ja he retornat al moscatell

Júlia ha dit...

S'HA DE dir que, a més dels ous, la dama reivindica la seva condició de conca i també la relaciona amb la longevitat, els homes 'casquen' molt

Carme Rosanas ha dit...

M'encanten els ous... crus no tant, però de totes les altres maneres si, ferrats, passats per aigua, durs, truites diverses... en menjaré uns quants més a partir d'avui mateix...

P. de València ha dit...

Respecte a la grappa, orujo o marc de champagne (de cava que està més proper)

P. de València ha dit...

D'altra banda, l'ou cru en el steak tartare

miquel ha dit...

Francesc, el teu pare va demostrar que tenia raó fins que no es demostri el contrari. evidentment, les "otras causes" de la doctora també deuen existir, però no s'acaba de saber quines són.
Això del colesterol del bacon també ho vaig pensar, però vaig tenir dos altres pensaments: un, el component genètic dels qui tenen el colesterol alt (o baix); dos, qui sap si el bacon serà com l'oli d'oliva, les sardines i tants altres d'aquí uns anys.

Júlia, en primer lloc, em reconforta el que opines sobre el tabac.
Penso, com tu, que tot aquest món de la dietètica i la salut encara té molt de camp d'estudi i que, com en tantes altres coses, hi ha experts inexperts. Jo sóc partidari d'una dieta variada, per convenciment intuïtiu, pragmàtic i mig científic, però també per plaer.
M'ha semblat molt interessant el que dius sobre canviar d'alimentació a determinades edats; una altra cosa, segurament, és el volum o petites renúncies que el propi cos demana. el cos de la meua àvia -va morir als 99- sovint li emanava allioli.
Desgraciadament, puc arribar a coincidir que els homes desgasten; no sé les dones.
Moscatell? M'agrada, però prefereixo els licors més secs en la majoria dels casos; per exemple, un bon vi ranci.

Jo tenia els ous una mica abandonats, Carme, però ja veus els meus propòsits. Ah, i una cosa, els ous, per contra al que pensen molts, no són tan fàcils de cuinar, són delicats.

Totalment d'acord, Paco, un aiguardent ben fred és la culminació d'un bon àpat, sobretot si hi ha hagut carn per acabar-lo. Ostres, crec que no hem compartit mai un tartar... En parlarem. Com deia més amunt, l'ou és delicat; en el tartar ha d'existir, però a penes s'ha de notar.