I al foc ningú faria
espeternec més gai!
Josep Carner: darrer
vers de “Les gatoses” a El cor quiet.Hi ha unes dates durant l'any en què en un moment o altre la mirada se me'n va enrere amb un sentiment de nostàlgia dolça potser no exempta d'un punt de crueltat, d'escepticisme: Sant Joan i Nadal, final de primavera i nucli d'un hivern que s'allargarà. Sant Joan és sobretot la infantesa, la innocència, l'aire lliure, mentre que Nadal és la família, la calor de la llar.
Encara ara vaig a mirar
si puc les fogueres del barri -la resta del dia (excepte la coca)
m'interessa poc-, la màgia del foc que em transporta als dies
d'estiu i a les flames de quan era nen. Durant un moment fugaç es
comprimeix i s'eixampla en el meu pensament tot el procés: les
tardes allargades que pujàvem a la garriga, ben a la vora del poble,
alguns amb destrals, altres amb serres, pocs sense una eina esmolada.
Les argilagues, ja sense les flors grogues tan intenses, s'havien
assecat i les anàvem tallant des de les soques; la majoria érem
maldestres i la feina s'allargava. Quan ens semblava que en teníem
prou, les anàvem enfilant en un cordill i començava el retorn per
senderols i camins pedregosos en ziga-zagues rialleres fins que
arribàvem al magatzem. L'endemà repetíem la feina, i l'altre, i
l'altre..., i la muntanya d'argilagues creixia, i arribava la
revetlla. Sopàvem impacients, ens passàvem a buscar o ens trobàvem
en hora convinguda al lloc assenyalat. La festa començava: la porta
oberta del magatzem, anàvem traient i confegint la pila; enceníem,
les argilagues, tan seques!, cremaven ràpides i s'enlairava un foc
que ens sobrepassava de molt, i preníem embranzida i tancàvem els
ulls, la ment en blanc i l'excitació a l'alça, ja érem a l'altra
banda del foc. Trèiem més argilagues, refèiem les flames, miràvem
el ball de reflexos a les parets del carrer estret i repreníem el
ritual pagà: els ulls tancats just en el salt, els espetecs a
l'oïda, la calor suau a tot el cos, i ja érem a l'altra banda. Les
argilagues, les flames, nosaltres... L'estiu, llarg, càlid,
inacabable, havia començat.
Més tard, quan vaig
conèixer el vers, em vaig preguntar si Carner sabia la màgia que
expressa de la mateixa manera que jo. En tot cas devia ser molt
semblant. Encara més tard, repasso cossos, cares i noms dels
saltadors. Segur que me n'oblido alguns i d'altres ja no els veuré.
És tard, mentre acabo
d'escriure se senten encara alguns espetecs. D'argilagues cremant fa
dècades que només en veig al meu pensament.
PS: Vaig escriure això
ahir i, després d'alguns dubtes, la seua inconsistència em sembla
més consistent que el que en aquest moment se m'acut sobre Europa.
Mai no he estat gaire bo en economia.
2 comentaris:
s'ha perdut la mágia, a Sabadell no se pas on hauria d'anar per veure cremar un foc al carrer, quan abans n'hi habia arreu i els petards no m'han fet mai el pes.
Una nit més que poc o res en té de màgica, per a mi, coca de rostillons i moscatell i a dormir a quarts d'onze com cada dia.
Quan a Europa, jo que sé el que passarà, no ho sé jo, ni ningú, em sembla.
salut
Em vaig mirar la foguera de davant de la Sagrada Família; Francesc. La van encendre uns diables amb gasolina, van fer voltes a la foguera, els d'aquí i els de fora fèiem fotos. Quedava la màgia de les flames, la resta era una altra història.
Ningú, ningú sap com quedarà la Europa econòmica, la geogràfica, de moment, com sempre.
Publica un comentari a l'entrada