Tornada a Barcelona a passar uns quants
dies abans del comiat final d'aquest estiu del meu sud. Setembre és
un bon mes, encara que potser propicia una certa dosi de malenconia
per raons que van més enllà del dia que s'escurça i de les rutines
que s'allarguen.
Setembre és també aquí, a Barcelona,
el mes dels llibres, que comença amb la Setmana del Llibre i acaba
amb les parades del llibre antic i d'ocasió del passeig de Gràcia.
La Setmana del Llibre, malgrat que cada
any intenta augmentar el volum de material -no sé qui va dir a la
ràdio que mai s'havien vist tants llibres junts com aquesta any- i
que hi ha xerrades que deuen ser molt aclaridores i estimulants,
m'interessa molt relativament. Ahir hi vaig fer un tomb i em vaig
entretenir uns estona a la parada de l'editorial Barcino: sóc un
clàssic. Xerrada breu amb l'amable venedor. Venen unes samarretes de
l'any Llull que no sé si es venen molt o poc, però segur que molt
menys, però molt menys, que el model de les de l'ANC d'aquesta
convocatòria. Tampoc no és que es venguin gaire les traduccions a
l'alemany, l'anglès, l'italià... de les poques obres del fantàstic
que té l'editorial. Esclar que Llull ja no té presa i suposo que la
Barcino tampoc. Al final vaig comprar Tractats de cavalleria, que
comença amb el Guillem de Vàroich i acaba amb Lo cavaller de Ponç
de Menaguerra. En arribar a casa el vaig llegir una estona a l'atzar
i el vaig deixar a la pila. Què en faré de tants llibre com tinc
per llegir? Per què encara en compro?
El dia abans, també al tard, visita ràpida a la llibreria Balmes, molt prop d'on hi ha
les casetes de la Setmana. De la llibreria em continua fascinant la
porta d'entrada, amb la serp que ofereix la poma vermella. De qui
devia ser la idea d'aquesta poma temptadora? Passejada entre les
sales sense gent i els prestatges per comprovar que tot continua
més o menys igual. Aquest temps aturat contrasta amb l'ambient de la
tornada a casa: un passeig de Gràcia que freqüento per pur
masoquisme o potser amb l'esperança inconscient i pueril que algun
dia es tornarà a civilitzar. Prop del pis, al carrer Mallorca, més
de dos-cents ciclistes de tarannà festiu ocupen la calçada de banda
a banda, se salten els semàfors, aturen el trànsit, gaudeixen del
seu vici virtuós en comunitat. A l'autobús, una noia llegeix un
llibre. Jo, després de sopar, llegeixo la carta molt ben argumentada
d'una lectora del diari que defensa l'educació dels gossos (alguns)
i la compara amb l'educació d'alguns nens. Penso que té raó, però
em temo que hi ha comparatives que tenen un punt de perversitat i
repasso de memòria què diuen els clàssics sobre el tema. Res, la
meua memòria no respon. Ja s'ho faran.
