no sé si m'explico

A veure si ens entenem. Quan parlem amb algú emetem sons que formen paraules que formen conjunts habitualment anomenats frases. Normalment entenem què vol dir l'interlocutor i viceversa; una altra cosa és que arribem a comprendre per què l'altre o altra ens diu el que ens diu, però cadascú parla del que vol i com vol o com pot i si no té més temes que ens interessen és cosa nostra. No m'internaré ara en les ambigüitats o les segones intencions de les converses, que aquesta és una altra.

A vegades un vol expressar-se per escrit. El procés és el mateix: sons convertits en lletres que formen paraules que formen oracions més o menys complexes que es van enllaçant amb molta o poca gràcia. Si entrem en la finalitat literària de qui parla (recordem que hi ha literatura oral) o escriu, ens acabarem perdent. Fet aquest aclariment, la diferència entre parlar i escriure és (hauria de ser?) inexistent. Que una mateixa persona expressa millor els seus pensaments (o el que vol dir) oralment que per escrit i a l'inrevés? Es un tema interessant, però el deixarem de banda.

Anem escrivint, doncs. Ai, aquí entrem en un camí de convencions molt més específiques que en les de la llengua oral i, sobretot, amb alta dosi d'arbitrarietat que terceres persones ens volen encomanar.

Escriure significa entrar en un seguit de tradicions culturals que comencen en l'aspecte més insignificant i sovint més abastament comentat: l'ortografia. Com adeqüem els sons de la llengua oral a uns gargots que els han de representar? Doncs seguint unes pautes històriques -rigoroses o no- i la seua evolució segons els entesos de torn. Si no seguíssim aquestes normes, els nostres missatges escrits serien intel·ligibles, tan intel·ligibles com seguint-les? Sí i no. Un ordre comunament acceptat i compartit sempre facilita la comprensió, evita l'esforç d'interpretació, però res més. Avui mateix, a les sis de la tarda, podríem prescindir totalment de les eles geminades i no passaria res, però res de res, excepte potser en la salut mental d'alguns gramàtics i filòlegs. Prescindim dels guionets? El món de l'excel·lència comunicativa no se'n ressentiria. I els accents gràfics? Són una cosa tan senzilla d'aprendre, el més fàcil de tota l'ortografia, que no hi perdre el temps.

Puc prescindir de l'ordre ortogràfic o, més ben dit, hipersimplificar-lo, però em costaria prescindir d'alguns aspectes morfològics, i m'agradaria tenir una capacitat lèxica de gran precisió i, sobretot gaudir d'una capacitat sintàctica que comportés frases fluides i entenedores sense importar si hi ha moltes o poques coordinades o subordinades. Sobretot, sobretot, m'agradaria que el que dic o el que escric fos interessant per als qui m'escolten o em llegeixen; però en això l'ortografia i la sintaxi sovint hi tenen un paper irrellevant.

Com que per enèsima vegada sembla que se m'escapa el tema, acabaré reivindicant els pronoms febles, no des de la perspectiva ortogràfica o morfològica sinó exclusivament sintàctica. Contra els amors no hi ha raonaments suficientment forts, però en podem parlar (i escriure).

Trobo que el darrer paràgraf m'ha quedat prou bé com a conclusió, però prefereixo acabar amb una frase que algú devia dir algun dia: tot està fet i tot és possible.