25.6.09

retrobament

Aquest darrers dies es parla de Boris Vian amb motiu del cinquantè aniversari de la seva mort, que s’esdevingué el 23 de juny, als 39 anys, d’un atac de cor, mentre assistia a l’estrena de la versió cinematogràfica de la seva primera novel·la (publicada sota el pseudònim de Vernon Sullivan): J'irai cracher sur vos tombes. Aquest fou també el primer llibre que li vaig llegir: un negre de pell blanca que... Gran impacte.

Excepte alguns dels seus poemes, que vaig llegir no fa gaire, tenia completament oblidat l’escriptor, de tant en tant veia els lloms dels seus llibres als prestatges i me’ls mirava sense cap intenció de relectura; però la literatura sobre ell als mitjans m’ha fet venir ganes de repassar les pàgines i d’interessar-me una mica més pel personatge. Dono gràcies a la meva memòria escassa que fa que en repassar L’herba roja me la presenti gairebé com una novetat acabada de sortir de la impremta. Una lectura per aquests dies, per quan estigui més tranquil. De moment, em trobo alguns fragments subratllats aneu a saber amb quina intenció.

¿En quin sentit -demanà tot seguit el senyor Brul- us van formar els estudis? Feu-me el favor de no limitar-vos als primers anys de la infància.
[...]
-Bastant de temps... –repetí Wolf-. Quin calvari. Setze anys...setze anys amb el cul en un banc dur... setze anys d’argúcies i honradesa alternades. Setze anys d’avorriment. ¿Què en queda? Imatges aïllades, ínfimes... l’olor dels llibres nous el quinze de setembre, les làmines de dibuix, el ventre fastigós de la granota dissecada a pràctiques, la pudor de formol que feia, i els últims dies de classe, quan t’adones que els professors també són persones perquè se’n van de vacances i hi ha menys gent a l’aula. I totes aquelles grans pors de les quals ja no recordo la causa, les vigílies d’examen... una regularitat d’hàbits... no passava d’això... però, ¿que no sabeu senyor Brul, que no és noble d’imposar a uns nens una regularitat d’hàbits que dura setze anys? El temps en surt falsejat, senyor Brul. El temps real no és mecànic, no es troba dividit en hores totes iguals... el temps real és subjectiu... el portem a dins.




Continuarà.

3 comentaris:

Violette ha dit...

Tenia 15 anys quan el vaig llegir, al meu estil, un llibre rere l'altre. Els alumnes del L.F. feiem aquestes lectures a l'adolescència... Un punt d'esnobisme i un molt d'interès pel que s'havia escrit de diferent.
També em venen ganes de rellegir les aventures de Noël, Joël et Citroën.
;)

Clidice ha dit...

és una assignatura pendent ... en tinc tantes! :( gràcies per l'apunt :)

pere ha dit...

Ah, les noies i els nois del Liceu, que teníeu tantes possibilitats de lectures a part de les autodidactes... Quina enveja!
Rellegim, doncs, Violette?
A mi em tocarà llegir de nou algunes coses, però ;-)

Va, Clidice, no tenim assignatures pensents, sino ganes constants de descobrir (i de redescobrir) :-)
(gràcies per llegir-lo)