18.12.07

Vergonya? De qui?

Llegeixo en una carta dels lectors al meu diari habitual la següent anècdota que van presenciar els qui signen l’escrit. Diuen que van coincidir en un bar amb Carod i aquest dirigint-se a la cambrera “d’un obvi origen sud-americà” li va preguntar en català si calia demanar a la barra o li prendrien nota a la taula. La cambrera va fer “un gest evident de no entendre el català”. A continuació Carod li va preguntar: “parlez vous français?”. I diuen: “La cambrera ni ha entès, ni ha pogut contestar”. Continuen els firmants: “No tenim paraules per explicar la vergonya que hem sentit en aquell moment com a barcelonins, com a catalans i sobretot com a persones. Així hem de tractar els immigrants?, ridiculitzant-los?”. Continua la carta concretant el càrrec que ocupa Carod en el govern de Catalunya.

Tema políticament delicat, parlar dels emigrants, i que ara no tocaré, però entenc que Carod no parlava amb una emigrant, sinó amb una cambrera. Amb una cambrera a qui el propietari o propietària del bar havia contractat perquè l’havia considerat idònia per servir els clients després d’haver entrevistat un nombre important o no de candidats i candidates al lloc de treball. Un propietari –o potser la cambrera era també la propietària?- que sap que regenta un servei en què alguns clients, no sé si pocs o molts, s’entesten a parlar una llengua –quina dèria!- oficial però minoritària en el conjunt de l’estat; clients que no solen manifestar si els importa molt o poc que els responguin en castellà, però que tenen tot el dret a parlar la seva pròpia llengua en el seu propi país. Per cert, si el client hagués estat un bàrbar que hagués parlat només anglès, que haguessin expressat a la seva carta.

Vergonya per parlar la pròpia llengua a casa? Mala consciència per voler que ens entenguin a Barcelona en català? Vergonya en nom meu, barceloní d’adopció, nascut a Catalunya i persona raonablement raonable? No, en nom meu, no. Vergonya per a ells i per tants altres que encara es confonen i ens volen confondre. Vergonya per als qui encara contracten, sovint amb sous miserables, personal poc preparat per a exercir un ofici. Vergonya per als qui cada dia mostrem l’altra galta, excepte per als qui ho fan amb gust.

Acaba la parella de lectors dient: “Liberté, egalité, fraternité, monsieur Carod”. Fantàstic, en aquest petit país que mai no ha fet ni farà una revolució, però sí algunes revoltes, ja va sent hora que, per començar, es compleixi el vell lema francès, que ja pocs es creuen, també en l’aspecte de liberté i el d’egalité -de germanor n'anem plens. Després ja en buscarem un de més modern. O potser no.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

No sé. Jo, quan no m'entenen, busco la llengua que pot entendre l'altra persona. De la resta, protesto al propietari del bar i no hi torno.

És curiós: per les meves carreteres, de Múrcia i Albacete, hi ha molts bars amb cambreres de l'Europa de l'est que no entenen a penes el castellà. És menyspreu per la llengua espanyola o un problema general de formació i selecció de personal? Quan a més he d'ensenyar a fer un descafeinat de sobre, per posar un exemple real?

Puc ensenyar a fer el descafeinat o posar el crit al cel. Jo em quedo amb la primera opció, perquè jo també he fet feines per a les quals no estava tan preparat com era de desitjar i sempre he agraït que em tractessin com a persona.

Bones festes,

Gonzalo

Júlia ha dit...

El problema real és molt més pedestre, hi ha moltes feines que la gent d'aquí no vol fer. En Carod es pot permetre aquesta actitud amb una cambrera, i no entraré en consideracions patriòtiques, però si cerques algú que et cuidi els avis t'hauràs d'adaptar al mercat i passar per sobre de les nostres conviccions filològiques i reivindicatives. Quants avis catalans no estan cuidats per persones de fora que 'encara' no saben català! Al centre on era la mare una àvia amb demència senil -el fill em va dir que havia estat molt catalanista- parlava en castellà perquè la persona que la cuidava era sudamericana. I encara gràcies que en trobem, pagant el que paguem.

Montse ha dit...

buf,buf,buf...

miquel ha dit...

Deixant de banda la qüestió de la possibilitat de la tria del castellà com a segona llengua per part de Carod, absolutament d'acord en què la selecció del personal cal conformar-se amb el que hi ha, que és la tesi del post. Si en els altres països passa el mateix, no ho sé, però en tinc notícies.

Quant al tracte personal, avui no era el tema.

Tanta cosa a dir en tant poc espai...

Menyspreu per la llengua en el cas de gent de l'est? No m'atreviria a suggerir-ho.

El tema de "cuidadors i cuidadores" el conec una mica de primera mà. Tens raó, Júlia. També en podem parlar.

Bones festes! Encara ens les desitjarem algun altre cop :-)

miquel ha dit...

Ostres, arare, mentre anava escrivint ha arribat el teu buf, buf, buf! Sí, si, ja és això. Però com que s'apropa Nadal: fum, fum, fum...!

gatot ha dit...

ja em perdonareu que entri a deshora... però quan llegeixo "hi ha moltes feines que la gent d'aquí no vol fer" em toca la moral perquè és una mentida escampada precisament pels explotadors que paguen sous de misèria i que tots ens hem anat creient.

Estic a l'atur, no tinc titolació (més enllà de COU) ni un ofici concret. Vaig visitar aquesta setmana la web del Servei c'Ocupació de Catalunya i vaig descobrir que hi havia 20 (vint) places d'auxiliar d'infermeria per a cuidar avis als geriàtrics de l'ICASS a Girona. Vaig anar al SOC, i no em van deixar ni apuntar-m'hi, perquè no tinc un modul de FP1 que estigui relacionat amb aquella feina. Tinc els meus dubtes que la majoria de cuidadors d'avis tinguin l'esmentat títol. Però el cert és que una feina que estava disposat a fer (igual que he fet de netejador industrial, d'operari en diferents sectors, de mosso...) no me la deixen fer ni em donen opció de formar-me.

miquel ha dit...

T'entenc perfectament, gatot. Sobre les possibilitats de formació reglada, no sabria que dir-te, però en la residència -d'aquelles que anomenne familiars- on està la meva mare, la majoria de cuidadors no tennen cap titulació, ben cert; i podria enumerar molts altres llocs. Per altra banda, tenen una mobilitat que no resulta gens satisfactòria des de la perspectiva dels ingressats, que s'ha d'acostumar amb massa freqüència a cares noves i a formes de trebalalr ben diferents (algunes prou deficients). És un tema llarg i complicat realment.

Anònim ha dit...

Fa més de vint anys, quan jo vivia a Vic tothom deia que la gent que arribava a Osona la primera cosa que li deien només arribar a la ciutat, a peu, en tren , en cotxe , en taxi, en vaixell o en avió, era que si no parlava el català no trobaria feina.

El fet era que tothom en poc temps parlava català.

Hi ha estudis que demostren que, amb ganes d'aprendre una llengua, no passa d'un any que la pots entendre i parlar normalment i no només a un nivell bàsic!
Voler és poder.

Nosaltres, massa de noslatres sempre ho hem tingut mal entès.
Cal que no ho tinguin mal entès també ells.
Cal parlar el català per ajudar els immigrants no per putejar ningú!!!

Però qui ho fa entendre això tan senzill als desgraciats d'aquest món que són currua infinita?

Júlia ha dit...

He de dir que els cuidadors que he conegut en centres sanitaris i fins i tot un noi que ens ajudava amb el meu pare tenien una titolació, no sé si arribava a FP però havien fet algun curset. Molta gent hispanoamericana sap que d'això hi ha feina i s'espavila. Imagino que no és així en tots els casos, però sí en molts. Una altra cosa és la contractació individual 'en negre'.

Júlia ha dit...

Gatot, he de dir que el meu fill, que té una titolació si fa no fa com la teva, i poques manies, sempre que ha buscat feina n'ha trobat, de cambrer, de dependent... la veritat és que la majoria de companys i companyes, en aquestes feines, eren de fora, sobretot si calia fer torns els diumenges i caps de setmana. No crec que la meva afirmació sigui falsa, en tot cas es pot matisar.

Júlia ha dit...

Les residències privades són un altre món i tenen molts forats per on escolar contractats. Però, no és també responsabilitat dels usuaris demanar personal qualificat en aquests llocs?

gatot ha dit...

ho sento júlia, no he dit que la teva afirmació fos falsa. He dit que és una mentida. Sovint les mentides es creen a partir d'una certa veritat (vet aquí suposo els matisos). I les afirmacions són falses o vertaderes , quasi sempre, en funció de la "creença" de qui les dius o de qui les escolta. Només em reafirmo en el sentit que a determinat sector ja li va bé aquesta argumentació. I aprofitar-se d'aquesta mà d'obra "que si vol fer qualsevol feina" i que venen d'una incultura de drets socials, laborals i formatius que els fa abaixar el cap tantes vegades com calgui.