5.5.10

barcelona poesia

Visc a escassos cent metres de la Diagonal i la creuo, cap a la mar, i la segueixo, més aviat de pujada, amb freqüència. La majoria de vegades els meus desplaçaments són a peu; força menys, en autobús; unes quantes vegades a l’any, en cotxe. De cotxe, no en condueixo; ni tampoc bicicleta, ni patins, ni moto – a Barcelona-, ni qualsevol altre vehicle. Visito poques botigues de la Diagonal, i en faig algunes de les meves compres. No compro llibres, no compro material fotogràfic, no compro roba, però sí alguns altres materials que no detallaré. No sé que més podria incloure en la meva autobiografia territorial i cinètica, però de moment em sembla suficient per deixar constància que és un dels meus carrers.

A partir del dia 10, i durant una setmana, els barcelonins d’un cens que firmaria el mateix Carretero i no l’Anglada podrem votar com volem aquest carrer, un dels més importants de la ciutat, segons ens diuen. Podrem decidir entre dues opcions –la tercera és l’immobilisme- a partir d’una iniciativa de l’alcalde Hereu que vol que siguin els ciutadans els qui participin directament en l’urbanisme de la seva ciutat. No cal dir que trobo molt interessant aquesta proposta innovadora de democràcia directa que mai abans no s’havia fet a la ciutat, ni per les exposicions universals, ni per les olimpíades, ni pel fòrum, ni per tants altres canvis que tenien com a principal finalitat fer progressar la ciutat.

Dit tot això, i en un ordre dispers i aleatori deixo algunes consideracions, que podria respondre més endavant, o em faig algunes preguntes.

Per què no aprofitem l’ocasió per reformar també la Gran Via, un carrer que té característiques urbanístiques i circulatòries molt similars a les de la Diagonal.

La comparació entre la Diagonal i el Passeig de Gràcia o la Rambla de Catalunya només la poden fer els ignorants. La diferència definitiva, per començar, és la llargada d’aquests carrers. Passejar-se TOTA la Diagonal per anar de botigues, per exemple, és impossible en persones assenyades sense recórrer a una cursa per etapes.

Suposem que fem una reforma sense incloure el tramvia i afegint un transport subterrani. Per què no?

Per què ningú no ens ha dit on van tots aquests cotxes que passen actualment per la Diagonal? Quants fan trajectes interns? Quants externs? Quines vies els absorbiran i com quedarà la circulació per aquestes vies? S’han calculat les alternatives a aquests conductors i aquests desplaçaments?

Al meu diari del diumenge incloïen un especial Diagonal de 20 pàgines (òndia!) encapçalat per un titular a mitja pàgina que deia: “Una avenida con futuro”. A la part superior, la foto d’una “comerciant” i un títol: “Coincidencia. El comercio saldrá ganando”. Ja hi som. Qui paga aquestes pàgines? Quin interès té el diari en aquesta reforma? Quantes promeses (o realitats) econòmiques s’han repartit i entre qui abans de realitzar el projecte? Què guanyaré jo? Que guanyaran els que són ciutadans com jo?

Quants diners s’han gastat en aquesta campanya? I si els ciutadans –els censats des de principis de 2010, sàpiguen o no on para la Diagonal- se’n desentenen de les dues opcions?

Quins criteris prevaldran a l’hora de votar: els tècnics, els ideològics, els utilitaristes...?
Per què els polítics de no importa la tendència (hi ha tendències en aquests assumptes?) no parlen sobre la legalitat o no de la consulta? Ja és constitucional?

I, sisplau, menys demagògia com la de les quatre fotos que copio al final de tot amb la intenció de constatar que el cotxe és la bèstia negra de la Diagonal: “Quien tema que con la reforma se ira al colapso ha podido ver que es el coche el único que crea problemas”, diu un senyor de la plataforma “Diagonal per a Tothom”. Ja es veu que el col·lapse el protagonitzaran els vianants, en aquest moment més aviat escassos en el tram on es van fer les fotos (passeig de Sant Joan-València).

Si la reforma de la Diagonal no costa com a mínim el doble de 70 milions d’euros, em faig caputxí, cosa que a la meva edat pot tenir la seva gràcia.

I ja m’ha tornat a passar. Jo el que volia és parlar sobre la Setmana de la Poesia que començarà el dijous vinent, just a la meitat de les votacions sobre la Diagonal. Al web de l’Ajuntament no trobo res: és tan etèria la poesia! Estant tan enfeinats a l’Ajuntament! Resumeixo: Quan farem una consulta popular per decidir en quins espais s’han de fer els actes poètics? Quan podrem decidir els ciutadans de Barcelona quins poetes i quin tipus de poesia hem de veure i escoltar a la nostra ciutat? Com a usuari de la poesia exigeixo informació, JA!



8 comentaris:

kika ha dit...

semblava que t'havia agafat el mateix virus que te el teu ajutnament! sort que al final has reaccionat! :-D

llegint aquest post m'ha tornat el bon humor ... em sembla :-)

lola ha dit...

Bé, bé, bé.
Al final, els que vivim prop de BCN, i anem a ciutat a fer-ho quasi tot, ens quedarem pels pobles i ciutats més accesibles.
Per exemple: si no podem baixar en cotxe, no podrem carregar-nos de compres. Ja ho veuran, ja, a la llarga, els botiguers...
Fa poc vaig llegir un estudi comparatiu entre el temps per entrar a Barcelona en cotxe i el temps necessari per fer-ho en transport públic. En cotxe no més de vint minuts, a diferència d'una hora i mitja mínim, depèn d'on i com es vingui.

Príncep de les milotxes ha dit...

Serà aquesta mostra de poesia Horiginal o Original?
Una mescla de tot?
Hauria de ser de franc aquesta exposició de poetes, és a dir, que no costara diners a l'erari públic... o això és impossible i sóc un somia truites?
Ai, no sé per què, però encara m'enamora la poesia?
Si la veieu, tu també, Pere, passa'm de seguida el seu telèfon.

Clidice ha dit...

els que no tenim bons transports públics i vivim pendents de la capital (metges, compres, oci), tot i que visquem en un poble (ho dic per si algú es pensa que parlo de les urbanitzacions), haurem de mirar cap a altres ciutats per tenir referents. Ens diuen que Barcelona és la gran botiga i no ens donen facilitats per arribar-hi, bé, com sempre, començar la casa per la teulada.

Em sembla que l'hereuet necessita continus cops d'efecte per por de perdre l'alcaldia. Barcelona no es pot permetre el luxe de funcionar com si fos un poble aïllat a les muntanyes, em sembla.

F.Puigcarbó ha dit...

perquè no la fan tota ella peatonal i au! que més poètic que una Diagonal peatonal.
Pere, no hi ha res menys poètic que un Ajuntament.

Anònim ha dit...

Les direccions dels instituts han rebut una comunicació del gerent del consorci d'educació de Barcelona demanant que siguin tolerants amb l'ús del telèfon mòbil la setmana de les votacions. A què es deu aquesta demanda de tolerància? Seria divertit llegir un dels teus comentaris,Pere.

Albert ha dit...

Un servidor, que coneix un ajuntament molt detrminat amb una certa profunditat i uns quants una mica més superficialment, subscriu el comentari d'F. Puigcarbó.

I gràcies per fer-me present la setmana de poesia. Se'm podria haver ben escapat!

pere ha dit...

De tota manera, kika, el meu virus no costa diners al ciutadà; però no sé si demanar-ne per fer una campanya segurament masa tard.
Ho veus com això del mal humor és molt transitori si vas participant en les converses de la gent :-)

Tota la raó, lola. Aquesta campanya fa la impressió una vegada més d'una mirada al melic barceloní entre provincià i cosmopolita, a part d'unes quantes coses més que ja he dit i que encara podria continuar.

La poesia, Príncep, hauria de ser ser de franc, però els poetes -els pooetes amb majúscula que podria com podria dir Salvat- s'haurien de pagar a preu d'or.
Qui no s'enamora de la poesia, sempre tan fugaç? Jo la veig quan passo pel teu bloc; comparteix-la, però no la deixis marxar.

I tens tota la raó, Clidice. Potser l'Hereu tingui un pla secret que consisteixi a immobilitzar els barcelonins dintre d'unes muralles d'incomoditat de desplaçament exterior i, al mateix temps, tingui previst omplir la ciutat de turistes... no, no em posaré amb els turistes.

Què vols que et digui, Francesc, si no és mostar el meu acord que dels ajuntaments surt prosa, majoritàriament prosa dolenta que els seus ciutadans ja no llegeixen.

No m'ho puc creure, anònim o anònima comunicant!
Miraré d'informar-me, però no sé si se m'acudirà cap comentari divertit o, com ara, la primera reacció serà la de denunciar el fet al jutjat de guàrdia.

Prenc nota, Albert, que no només a Barcelona els ajuntaments són poc poètics, cosa, per altra banda, que és un consol relatiu.
Ja veus, si no és per algun comentari en algun bloc, cap informació oficial de la poesia barcelonina, potser perquè ens preparen una sorpresa espectacular.