16.7.07

sobre les dimensions

Tots recordeu, en termes generals, els conceptes de personatges plans i rodons de Forster (encara que no se’n parli, ell afegeix també els bidimensionals). En la història de la literatura trobem força personatges plans que són protagonistes, fins al segle XIX moltíssims, potser més que personatges rodons. Els personatges plans no són negatius ni menys importants que els rodons, simplement destaquen per una característica, per una actitud dominant, i són previsibles. Els personatges plans poden tenir tanta o més vida que els rodons. En la vida real, els personatges plans –no parlo de les persones- suposo que no són tant abundants com els rodons, però molts d’ells són protagonistes precisament perquè són plans.

Us recordo un petit fragment que li serveix a Forster per acabar de concretar el concepte de personatge rodó: La prueba de un personaje redondo está en su capacidad para sorprender. Si nunca sorprendre, és plano. Fins aquí tot correcte, res a dir; però afegeix: Si no convence, finge ser redondo pero es plano.

Un bon polític, un polític ideal que aspiri a triomfar definitivament com a personatge en la seva professió, ha de ser pla. Ha de ser un personatge de qui sàpigues no només d’on procedeix o per on va, sinó també per on anirà. En la política actual hi ha molts polítics que desitjarien ser plans, confiables, però aquesta no és una tasca fàcil, perquè els mateixos personatges que comparteixen aventures de partit amb ell li demanen una rotunditat que sovint li repugna però que es veu impel·lit a buscar (prescindirem d’exemples que tots teniu al cap i són nombrosos), de la mateixa manera que els simpatitzants, votants i ciutadans en general li demanen una caracterització que va més enllà de la seva versemblança com a personatge. Al costat dels polítics conscients del seu paper de personatge pla que no poden arribar a aconseguir per factors externs a la seva pròpia voluntat l’estatus ideal, hi ha els polítics plans que espiren a ser rodons, que durant el seu pas per l’escenari, per l’argument, no paren d’intentar fingir que no són com són; són personatges que no han entès quin és el seu paper, que no convencen més que els curts de gambals –molts-, que no entenen que la grandiositat del seu personatge és precisament ser plans, amb tots els matisos que es vulgui. Són personatges perillosos. D’aquests, la política també en va plena.

Encara queda un altre tipus. Aquell personatge completament pla durant la seva estada en política que també ho és quan deixa el càrrec. És el polític que confon professió i vida. Són personatges hiperbioplans que no deixen de fer gestos perquè l’autor els inclogui en la seva propera novel·la, i alguns ho aconsegueixen, cosa que demostra que encara hi ha autors i públics creadors i degustadors de la mala literatura respectivament (em permetreu que tampoc citi exemples). Dels personatges hiperbioplans, n’hauríem de fugir com del dimoni –si existís-, si més no perquè al llarg de la seva existència, la fictícia i la real, la pública i la privada, tothom hauria d’aspirar a ser, al menys en alguna ocasió, un personatge rodó, un personatge amb voluntat d’evolucionar, sorprendre i convèncer, és a dir, de ser humà. I si no ho aconsegueix, ningú no li pot fer cap retret.

Finalment, hi ha alguns personatges (deixem-nos d’històries de plans i rodons) que volen traspassar la pantalla i actuar entre les espectadors. Cal estar especialment previnguts contra aquests personatges, perquè algunes vegades aconsegueixen convèncer els espectadors que realment són també de carn i ossos i tenen sang. I els espectadors se’ls acaben emportant a casa i, encara més perillós, els alimenten com si fossin humans.

(petita contribució políticoliterària al darrer tema de la tertúlia que com diu la xurri ... però no és ben bé això)

4 comentaris:

Júlia ha dit...

Crec que la planície absoluta només pot existir en literatura, els humans sempre rodolem una mica.

Respecte a la segona part, pots posar exemples, he, he?

Xurri ha dit...

hiperbioplans :0)

On classfiques els numulars, que son plans però no tant, rodons però no prou...

Per cert, ho podries haver penjat a l'altre banda :))

xurri ha dit...

els alimenten com si fossin humans !!! :0))

(molt bo, pere, tot plegat)

pere ha dit...

Tens raó, Júlia, però que se sàpiga els polítics no són humans, o això he cregut fins ara (i a alguns humans no se'ls veu la seva hipotètica condició enlloc).
Em nego a citar noms: podria ser perillós per a la meva salut.

Ostres, xurri, gràcies, però pensa que només és un esborrany d'una teoria (basada en fets comprovables, això sí) que tot just acabo de començar. Ja veus que encara té moltes mancances (on col·loco els numulars, per exemple?)
M'ha semblat que penjant-ho aquí feia publicitat de l'altra banda ;-). Ara aniré a veure si hi ha noves aportacions.