Sant Jordi 2011

Crec que aquest serà el primer Sant Jordi en què estaré sense Internet des que escric al bloc i em recava no deixar alguna coseta, com cada any. Continuo, avui que és dilluns, sense saber quins llibres regalaré o insinuaré que em regalin, però voldria suggerir una lectura, perquè em sembla excel·lent i perquè ningú no cregui que quan parlava del seu autor em guiava cap sentiment negatiu envers la seva poesia, al contrari, m'agraden els seus poemes, força més, en el seu conjunt, que els de la majoria dels poetes que llegeixo. Alguns poden dir que, venint de mi, aquesta valoració, tan inconcreta per altra banda, no és cap garantia de la bondat de la seva obra. D'altres poden afirmar que llegeixo poc i faig males tries. No negaré res, que cadascú faci la seva lectura.

He triat un llibre de Francesc Parcerisas, publicat per primera vegada l'any 1983: L'edat d'or. Un conjunt de vint-i-sis poemes que devia escriure en la seva totalitat quan no li faltava gaire per arribar als quaranta anys. Un llibre de maduresa, equilibrat, que he anat llegint amb plaer des del primer al darrer poema, menys un que no diré. Em resulta difícil triar una poesia, però em decideixo per la que clou el poemari, aquesta mena de cant espiritual.


RETRAT DEL POETA


Xiula el vent, l'aigua s'ha glaçat
a les canonades, neva.
Fa hores que e´s fosc
i es formen caramells de gel
a les taulades.
Que n'és de bo tancar el llibre,
bufar la bugia que crema sobre la taula
i, a la claror de la llar de foc,
arraulir-se al llit, sense sorolls,
per no desvetllar el son d'aquest cos jove
que ja fa estona que descansa, pur.
Ara, colgat sota les flassades, tanca
els ulls i rememora aquest dia
no gaire diferent de tots els altres.
Frueix d'aquest petit moment de plaer
que tot s'ho val, abandonant la mà
sobre un pit que sospira adormit,
la cara en la tofa flonja dels cabells.
¿Serà així, la mort?
¿Benvinguda com aquesta son que et pren,
dolcíssima, sense retrets ni greuges,
agraint només els dons incommensurables de la vida?
¿Serà així que, en el camí de la fosca,
anirem a l'encontre de la llum?

Potser massa fred en aquest abril que ha estat tan calorós? Una vegada escrit el poema, veig que no em puc sostreure del desig de copiar-ne un altre. Diu Parcerisas al final del llibre, a “Endreces”: Alguns d'aquests poemes han estat llegits davant col·legues i alumnes en molt diverses ocasions, però sempre he trobat la mateixa comprensió i benevolença; per a tots ells és “Joventut procaç”:

Ara els veus som surten de les classes
espurnejants els ulls amb crits d'eufòria,
entresuats ells, les noies amb descarats pits com llimones,
i t'atures a mirar-te'ls, meravelladament confós,
tot pensant què és el que t'atreu, encara,
d'aquesta ostentació, boja i procaç, de joventut.
Ja ho saps, tu seguiràs el teu camí
i ells passaran d'una revolada, sense veure't,
ràfega de llavis molsuts i cossos bruns,
per sempre irrecuperables, riallers i exultants,
deixant-te sols el teu desig, la sempre inútil enveja.
¿És la luxúria de la ment que amanyaga
la dels cossos, o saber que encara esperen
l'agredolça revelació de l'experiència?
¿O és comprendre, justament, que no hi ha res
per evitar que també ells caiguin lentament,
al vell parany d'anar-se resignant al bo i dolent
mentre creuen, enganyats, que es comencen a conèixer?


Bé, segons hem acordat aquests darrers anys, bona diada a tothom! Plou? Jo, una vegada més, em queixaré, però no ho diré en veu alta, que un altre any ningú m'ha regalat una rosa, ni que sigui groga i no faci cap olor.