16.4.11

onades: Josep Carner, Francesc Parcerisas (I)

La pervivència – i la valoració- de la poesia, o del conte o de la novel·la o de la pintura... o del que sigui, de què depèn? Un poeta -o qui sigui- que es celebrat en el seu temps pots ser menystingut o relativitzat posteriorment, fins i tot oblidat. Fins i tot en un mateix moment, una obra -del tipus que sigui- pot tenir lectures i valoracions tan diverses com lectors, espectadors, oients tingui. Pot ser apassionant, si és que la literatura -o el que sigui- encara apassiona, veure com el temps crea onades o algunes vegades tsunamis: ara puja, ara baixa, ara engoleix, ara fa ressorgir. Per exemple, agafem dos noms, un, el del mar, el de l'onada que es mou l'any 70 i que amb el temps serà objecte; l'altre el de l'objecte que es bressa en aquesta o altres onades -i que un dia va ser onada, mar i hi ha qui creu que era oceà- sense poder fer res més que deixar-se portar: Parcerisas i Carner. Diu el primer:

Totes les generalitzacions són arriscades, però en faré una. Cal que ens plantegem de debò les possibilitats reals de tota la “represa” catalana (...) La voluntat ha estat molt clara, i això diu molt i reconforta, però també és segur que s'havia produït certa “inflació”. A nivell de tot i de tothom. És per això que resulta una mica trist haver de cercar figures, patums, “generacions” (...) Qui s'ho valgui ja trobarà el lloc que li escau, i tots ajudarem que sigui així, però jo encara sóc dels que penso que cal obrir-se una mica, ens queden encara moltes coses per pair.
Un cas a part, però que per mi encara ha tingut importància. He hagut de donar un parell de classes sobre Riba i ara dues més sobre Carner. Doncs bé, davant nois anglesos, que no tenen res a veure amb la “pàtria”, em veig obligat a fer que els autors donin alguna cosa que per als alumnes pugui ser vigent. I saps què? Riba encara ha donat una mica de suc -difícil d'esprémer és cert-, però Carner, noi, sembla una toia: no diu res.
Ja veus que exagero, però l'exageració és una bona arma. De tota manera també per a mi mateix és cert que Carner no és un autor de qui pugui aprendre (fora d'algunes paraules, alguns adjectius)...

Carta de Francesc Parcerisas adreçada -Bristol, novembre de 1969- a Francesc Vallverdú. De La generació literària dels 70.

El jove poeta que llegeix el vell poeta a algun possible futur poeta. I els futurs poetes reben allò que sent el jove poeta, perquè el vell poeta existeix a través de la veu del seu lector, a no ser que el futurs poetes llegeixen amb una veu autònoma, que sempre costa.

Jo, que no sóc poeta, penso si els meus possibles futurs poetes de primer de batxillerat, sense cap veu més que la seva, es decantarien pel poema que tenen a l'Antologia, a part de “Bèlgica”, o triarien el que feia poc que havia escrit Parcerisas. Havent pensat el meu pensament, penso que cal deixar que passi el temps i la saviesa, o no, que comporta. I que la mar, els fluxos i refluxos, mai no s'atura, i, en el fons, mai no canvia.



CANÇONETA INCERTA

Aquest camí tan fi, tan fi,
     qui sap on mena?
És a la vila o és al pi
     de la carena?
Un lliri blau color de cel,
     diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
     de teranyina.


¿Serà drecera del gosat,
     rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
     colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
     qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
     qui sap on mena?


¿Qui sap si trist o somrient
     acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
     sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
     a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n'és cada vida.
 
Josep Carner
 
 

NAPALM



                   I had in mind to begin this article
                  with an exact description of the
                 burning of a human being by napalm.
                    MERVIN JONES “Dirty Hands”.
                   New Statesman, 27-I-67


Em ballen pel cap llums incendiàries, napalm,
coets de revetlla, uniformes i estrelles esclatant pels aires.
Em ballen pel cap, en començar aquest poema,
l’estèril foc dels crits, la negra proximitat del dolor
i una tibant i minsa, fluixa corda, d’esperances.
L’incendi dels cossos, la sàdica, mística flama,
l’aroma cremada, devastat infern de la mort,
la cendrosa calor de la sang exposada, el buit 
mortífer d’un retall capriciós: una sabata, la vida.
I el sol ferit en aquesta espantosa contrada.
La verdor dels palmerars, l’aire suau de les fulles
són un forn de lents gemecs i trossos de carn humana
que semblen tenir vida pròpia. L’anatomia clàssica
no té noms per a aquestes guspires ridícules.
Em ballen pel cap els noms coneguts dels responsables
i la impotència és tan gran que voldria atiar la seva pira.
 
Francesc Parcerisas

2 comentaris:

Pais secret ha dit...

Si fem cas només de la forma i de l´expressió, la contundència del poema de Parcerisses deixa al de Carner una mica malparat, em sembla. Per mi, els dos tenen el seu missatge, un el deixa anar al final com aquell qui no vol enmig de flors , violes i cantarelles i l´altre et va sotragant des d´un bon principi fins rematar-lo.
Segurament em quedaria amb el segon, ara i a primer de batxillerat, possiblement perquè no sóc poeta i no hi entenc gaire.

pere ha dit...

Una bona lectura, A. Ésel que hi ha.
En el primer cas un poema existencial i en el segon un poema vivencial. En el primer cas, un poema mediatitzat; en el segon cas, un poema directe. En el primer cas, un poema suau; en el segon, un poema dur. En els dos casos les reflexions posteriors mostren els enganys.
És clar que ets poeta i hi entens. Una altra cosa, ho repeteixo, és el joc de l'aparença i la realitat, el to, el ritme... Què sé jo...