feia una mica de fred

No tenia intenció de començar per aquí, però no hi puc fer res. De les 302 pàgines del llibre, quan l'he obert, l'atzar dels dits m'ha portat a la 174 que, com sap tothom, és a l'esquerra. La dreta, segona opció segons es mou la vista, tampoc és que ... No em queixo del retrobament, ans al contrari.

Molt devotament,
a T. S. Elliot

Com més floreix abril, més trist estic,
i com més crema el sol, més sento el gel.
Ara comprenc que de fredor sóc ric
i que abril ja no és dolç sinó cruel.

Cruel abril: aquell prestigi antic
que tenies de roses i de mel,
té la fugacitat per enemic.
¿D'això els enamorats en diuen cel?

Cruel abril, cruels enamorats
emparellant per força carns marcides,
nafres acumulant, sumant edats.

Cruel abril. Els prats de margarides
ja són tombes de flors, records de prats.
Cruel abril. Cruels les nostres vides.

Gerard Vergés: “April is the Cruellest Month”, dins Poesia Completa. 1982-2014. Proa, 2015.

Si el poeta fa servir Elliot coma excusa, jo el faig servir a ell, només ara. De moment em sembla prou satisfactori.

dos poemes menys una paraula, i algunes coses més (i les que em deixo)

Vaig cap a mar, però m'aturo a Arts Santa Mònica, simplement per veure que hi ha. A l'entrada, a la dreta, una exposició -jo, únic visitant circumstancial- que no em diu gaire cosa, però agafo els fullets explicatius. Tot és silenci. Estic a punt de seguir el camí, però abans obro el cortinatge negre que envolta el claustre. Tot ple de gent. Una noia, que té ordres i em deu veure cara de despistat, se m'acosta. Du un paper i m'informa que se celebra un homenatge a Gerard Vergés. Li dic que el conec i apunta el meu nom. Passo. Em repenjo a la paret de vidre de la caixa de l'ascensor. Ramón García Mateos, poeta i traductor de Vergés, està a mig llegir un llarg poema seu en record del mestre i amic. El rememora, en llegeix un altre. Aplaudiments. Presenten Cinta Massip, poetessa tortosina que crec que comença llegint aquells versos del poeta dedicats a Franco -el grup rasquerà Xeic! el canta. Arriba el torn de Manel Ollé, escriptor i exprofessor de l'institut Joaquim Bau -jo hi vaig estudiar un curs- que després de recordar-lo, llegeix textos del prime poemari de Vergés. Puja a l'escenari el rapitenc Emili Rosales, escriptor i editor, parla de la seua relació amb el poeta i llegeix un poema propi dedicat al seu mestre literari; en acabar, anuncia que Proa publicarà aquesta tardor la poesia completa de Gerard Vergés. Gran notícia, i així es tanca el cercle, amb la mateixa editorial que va publicar els seus dos primers poemaris. Anuncien que l'alcalde de Tortosa -l'homenatge a Vergés, mort el 23 d'abril de l'any passat, l'organitzen l'ajuntament de Tortosa i la Institució de les Lletres Catalanes-, però com que em temo que no recitarà cap poema -i tampoc els qui parlaran després, si és que en queden- , decideixo que ha arribat el moment de continuar passejant.

No cal dir res sobre si Gerard Vergés és molt o poc conegut; en tot cas, cal recordar que val la pena llegir la seua obra, en vers, però també en prosa. Tant de bo el volum anunciat per Rosales serveixi per acostar-lo a molts més lectors.

Com de costum, vaig fer una mica de gravació. Al final em prendran el número amb tanta camereta, però és que cada dia em costa més assaborir els poemes, encara que siguin coneguts, en una primera lectura; necessito temps.

camins i viaranys a la cerca del jardí

Fa quasi un mes que busco sense èxit per camins, caminois, corriols i senderes -no vull encara les dreceres- el jardí de les delícies:

La Central
Laie
La Casa del Llibre
Balmes
Ona
Corte Inglés
FNAC
Claret
...

En alguns llocs m'asseguen que l'han vist, encara que no l'han gaudit, i no sé si em menteixen per mantenir les meues esperances; en altres -la majoria-, no tenen cap notícia d'aquest jardí; en un, m'ofereixen un jardí alternatiu que declino de visitar. En tres llocs, tres persones s'oferixen a buscar per mi i avisar-me quan trobin el jardí. Els ho agraeixo, però finalment dono les meues dades de contacte únicament a una persona: Si a La Impossible no troben al jardí, qui ho podria fer?

Em diuen que al sud tothom coneix el lloc, encara que sembla que pocs l'han freqüentat... només un eco llunyà. Però no vull anar gaire lluny per gaudir del fruits que hauria de trobar aquí i arreu. De moment, esperaré, i continuaré preguntant-me si entremig de les terres ermes apareixerà el jardí o és només una il·lusió.

Aquestes paraules de fa dos dies ja han quedat obsoletes. Avui he arribat al verger pel meu propi peu. Cinc poemes traduïts a dues llengües: 5x3 de testament poètic. He anat al final, abans de començar a gaudir-lo a poc a poc; i em plau deixar com a il·lustració la porta més atractiva d'una de les llibreries del camí, una de les tres on es van oferir a caminar per mi.

...

Cap ombra de pecat s'endevinava:

i és que era el Paradís del primer dia.


Tot i així en la pintura s'intueixen
una Pomera i una Serp.

Gerard Vergés: El jardí de les delícies. Arola Editors.

aromes del record

Llegia encara a taula, a la pàgina de l'obituari de “LV”, les paraules que Emili Rosales dedicava a Gerard Vergés, mort, el mateix dia que “l'anglès”, diu Rosales, i, com tothom sap, el mateix dia que el castellà i el català, que deu ser cosa que els grans morin en data assenyalada, o bé que es faci una senyal a la data perquè els grans han coincidit en el comiat.

Avui he mirat de trobar el darrer llibre de Gerard Vergés inútilment en dues de les grans llibreries de Barcelona. En una, reconeixement del poeta; en l'altra, he vist que escrivia Vergues a la pantalla de l'ordinador. En cap de les dues una obra seua. El jardí de les delícies l'ha publicat -fa dos mesos, un?- una editorial de Tarragona, Arola; Gerard Vergés també és -era?- perifèric. Les coses petites tarden a arribar a la capital..., però arriben, encara que sigui després de Sant Jordi. No portem pressa.

Ara, fa una estona, rellegia Els dies i tu, el segon poemari d'Emili Rosales (no fa gaire un familiar seu em deia que es queixa del temps escàs que té per escriure), amb pròleg de Gerard Vergés i m'he aturat a repassa els versos d'un poema de retorn, com ho són tants poemes:

Recordes
quan llescàvem onades
de llum i ruixims,
de vela blanca
i aroma salada?
Recordes
quan l'univers
era tan ample
com la mirada nostra?

I, ves per on, he pensat també en TitoVilanova.

m'entretinc

M’entretinc –paraula mal triada, però no- amb l’entrevista a Gerard Vergés que si no m’erro podeu trobar aquí avui, demà qui sap –el vídeo no aconsegueixo obrir-lo. Descobriment tardà, intens i essencial de Gerard Vergés. Ja sé que heu pogut i podeu llegir els seus poemes en altres llocs, però jo vull tenir-lo aquí.

Fa gairebé deu anys que ja no escric poemes.
No obstant això, ni l'eix imaginari de la terra no s'ha
mogut ni un grau del seu declivi.
Vull dir, en resum, que —sense versos— igual tornen tardors i primaveres,
que en l'astral llunyania esclaten les galàxies,
que en l'univers hi ha forats negres,
que de les clares sines d'Afrodita brollà la Via Làctia,
que els anys llum són del tot immensurables,
que els huracans castiguen els més pobres,
que òperes fan els músics,
que a les ciutats s'apaguen, s'encenen els semàfors,
que hi ha estels impossibles i impossibles banderes estelades,
que als pobles les campanes repiquen a difunt,
que a certs hotels hi ha cambres desolades, de desolat silenci,
que als estius és la mar d'un blau incandescent,
que, tot i això, no hi ha als jardins centaures ni a les ones sirenes,
que no ens observen pas els ulls de les estàtues,
que el guepard persegueix l'esporuguit antílop,
que al celler el most fermenta,
que al trull reposa l'oli,
que les llavors germinen,
que plou i que fa sol i es pentinen les bruixes,
que els rius s'espillen en indolents meandres,
que en l'ombria dels parcs es besen les parelles,
que els corcons van menjant-se la fusta dels taüts,
que els peixos neden, volen els voltors,
que l'aigua de la dutxa surt calenta,
que hi ha esguards tan punyents com estilets,
que els diccionaris són sepulcres de paraules,
que els poetes inventen signes i mots alats,
que els tàbecs mortifiquen ases i muls domèstics,
que esclata al mes de març la tarongina,
que els anys passen i anem sumant diòptries,
que la divina Leda s'emparellà amb un cigne,
que al cinema la sang és sols pintura (no pas a Euskadi, a Còrsega o a l'Úlster!),
que vaig amar profundament una noia d'ulls negres,
que potser un dia arribarem a Mart,
que abomino d'aquells que sempre manen,
que els sismògrafs detecten terratrèmols,
que els penells assenyalen el llarg camí del vent,
que els savis desxifraven jeroglífics (babilònics, egipcis, grecs, ibèrics),
que la borsa baixava trenta punts,
que érem feliços, càndids, blancs, com lliris,
que cada dia combregàvem amb rodes de molí,
que llegíem novel·les en idiomes propers, prou accessibles,
que alguns col·leccionaven llibres antics, proverbis, papallones,
que uns altres cultivaven roses roges, de nom tan suggerent com rosa damascena,
que el sol sortia per a tots —mentida!—,
que el gel brillava a les llambordes i als vidres entelats de les finestres,
que les velles —com files de formigues— anaven al rosari,
que el vol ras dels vencells augura pluja,
que els dofins són feliços dins la mar,
que el llamp llampega i la tronada trona,
que alguns caminen sobre catifes perses,
que els cigarrets es cremen dins els pulmons dels tísics,
que l'Amazònia crema,
que hi ha flautes de bec i harmòniques de vidre,
que en prades de safir un bou pastura estrelles,
que vaig trobar-me en una selva obscura,
que del Tirant lo món ressona viva flama,
que pels carrers passegen dones brunes,
que els poemes més bells ningú ja no els recorda,
que la torre de Pisa no cau mai,
que vestíem camises i corbates de seda,
que vam estiuejar —amb els pares— en balnearis blancs, correctes, impol·luts,
que era la mort, la mort potser a Venècia,
que era la mort (jo un noi de catorze anys, no bell com Tadzio),
que era la mort que molt m'immuta,
que, en canvi, el diví Wagner no m'immuta,
que el diví Milton no m'immuta,
que el diví Goethe no m'immuta,
que sí que m'estremeixen March i Shakespeare,
que els pits d'aquelles noies —tan tendres, tan rodons!— olien a ambre i a cirera, que els clergues perdonaven els pecats,
que sobretot confio en Déu altíssim,
que hem contat més mentides que astres té el firmament,
que cada cop la nit és més inhòspita,
que els sols i els núvols passen com ocells, (o únicament, potser, com sols, com núvols,)
que, amb cert escepticisme, llegeixo les notícies dels periòdics,
que les abelles liben mel mel·lífica,
que em pena que puguem oblidar els clàssics,
que els miralls reflecteixen cossos marcits, fantasmes i penombres,
que els llits han oblidat el seu passat d'amor i de luxúria,
que els somnis s'esvaeixen, són obscura matèria,
que la flor del baladre és verinosa,
que el llorer és nobilíssim, d'aroma perfumada,
que res no surt de res,
que la lluna és la pàl·lida torxa dels amants,
que el nexe dels amants és la saliva,
que, entre el pànic i el gel, va naufragar el Titànic,
que tot sovint els pensaments naufraguen,
que naufraga el desig, que el cor naufraga,
que el jorn més impensat hem de morir,
que de res no ens valdran els epitafis,
que potser sóc ridícul quan voldria ser èpic,
que potser sóc molt tendre quan voldria ser dur,
que és més dur l'os humà que la fusta del roure,
que ahir l'ós bru campava al Pirineu,
que l'Os —química bàsica— és el símbol de l'osmi,
que l'ôs —circumflex invertit— és un poble de Rússia,
que, deixant ossos i óssos, el crepuscle es plaent, una postal turística,
que, de sobte, em ve al cap el fulgurant paisatge de Palmira i de Petra,
que Petra i que Palmira són noms mítics de ciutats oblidades,
que Palmira i que Petra són columnes i pòrtics de temples ensorrats,
que Petra i que Palmira són pedres i palmeres,
que Palmira i que Petra són tan sols el desert, l'últim límit de l'home,
que potser m'he fet vell i que la vida passa (mereixia la pena?)
sense escriure aquells versos que voldria haver escrit.

De La insostenible lleugeresa del vers.

Gerard Vergés. Art poètica

Acabo de dinar i continua plovent. Encara assegut a la taula –que no se’m taqui!- fullejo Horaci. Les Sàtires, les Epístoles, l’Art Poètica. Rellegeixo algun fragment en llatí oblidat i en català entenedor. Més tard, obro l’ordinador i llegeixo la proposta d’homenatge a Gerard Vergés que fa en Jesús. M'agraden les poesies de Vergés. Repasso blocs i poemes i veig que ja hi ha unes preferències de tria molt marcades. Jo m’hagués decidit segurament per l’olor de l’espígol de la serra de Pàndols, pel meu oncle Jaume, per la Teresa Rebull, però ja se l’ha fet seu la Júlia i algun altre. Alguna cosa trobadoresca? No i sí: em decanto per “Art poètica”, pel que té de programàtic i de discutible, i d'entenedor i de valent. Més endavant parlarem d’Horaci.


Art poètica
A R. M., que m'ha enviat un recull dels seus versos

Si quan escrius, amic, ets tan il·lús
que penses que la rima i la mesura
són el secret, infausta singladura
li espera al teu vaixell pel trobar clus.

El mot obscur i el pensament difús
segur que et cavaran la sepultura.
Poeta ver no fa literatura.
La retòrica, amic, és com un pus.

Ja sé que és més senzill donar un consell
que escriure versos bons. Perquè un paisatge,
malgrat els mals poetes, pot ser bell.

Però —nou Abraham— cal el coratge
de matar els propis fills amb un coltell.
Salvar, de mil imatges, una imatge.

Gerard Vergés