Llegia encara a taula, a la pàgina de
l'obituari de “LV”, les paraules que Emili Rosales dedicava a
Gerard Vergés, mort, el mateix dia que “l'anglès”, diu Rosales,
i, com tothom sap, el mateix dia que el castellà i el català, que
deu ser cosa que els grans morin en data assenyalada, o bé que es
faci una senyal a la data perquè els grans han coincidit en el
comiat.
Avui he mirat de trobar el darrer llibre de Gerard Vergés inútilment en dues de les grans llibreries de Barcelona. En una, reconeixement del poeta; en l'altra, he vist que escrivia Vergues a la pantalla de l'ordinador. En cap de les dues una obra seua. El jardí de les delícies l'ha publicat -fa dos mesos, un?- una editorial de Tarragona, Arola; Gerard Vergés també és -era?- perifèric. Les coses petites tarden a arribar a la capital..., però arriben, encara que sigui després de Sant Jordi. No portem pressa.
Ara, fa una estona, rellegia Els dies i tu, el segon poemari d'Emili Rosales (no fa gaire un familiar seu em deia que es queixa del temps escàs que té per escriure), amb pròleg de Gerard Vergés i m'he aturat a repassa els versos d'un poema de retorn, com ho són tants poemes:
Recordes
quan llescàvem onades
de llum i ruixims,
de vela blanca
i aroma salada?
Recordes
quan l'univers
era tan ample
com la mirada nostra?
I, ves per on, he pensat també en TitoVilanova.
2 comentaris:
Encara recordo quan a la blogosfera li vam fer un homenatge d'aquells col·lectius, al menys... Bé, alguns de García Márquez es van haver de reeditar a corre cuita, tot dura molt poquet, nosaltres també.
Sí Jújia, recordo l'homenatge, jo mateix hi vaig participar.
El que m'estranya és que un llibre publicat al març no hagi aparegut a les parades de Sant Jordi barcelonines... qüestió de l'editorial, de les distribuïdores, de les llibreries...?
Publica un comentari a l'entrada