... versus Epicur

Que meditin el càntabre bel·licós i l’escita, separat de nosaltres per la barrera de l’Adriàtic, deixa, Quinti Hirpí, d’indagar-ho i no et neguitegis per satisfer
El que et reclama la vida, que és ben poc: darrere nosaltres s’allunyen la joventut de pell fina i la seva bellesa, mentre la canície resseca bandeja els amors enjogassats i el son fàcil.
No tenen sempre les flors l’esplendor de la primavera ni la ruborosa lluna brilla sempre amb el mateix rostre: ¿per què fatigues amb projectes inacabables el teu esperit que no hi pot donar abast?
Per què no ens ajaiem sota aquest plàtan o sota aquest pi i així bonament bevem, mentre encara ens és llegut, amb els nostres cabells blancs olorosos de roses i perfumats
amb nard d’Assíria? Èvius esvaeix els neguits rosegadors. ¿quin minyó serà més ràpid a apagar l’ardor de les copes de Falern amb l’aigua d’aquest rierol?
¿Quin és el que traurà de casa seva Lide, la barjaula entaforada? Vés, digues-li que vingui de pressa amb la lira de vori, amb la cabellera recollida graciosament en un nus, com una espartana.

Horaci: Odes II, 11.

Em planteges un repte encara impossible, Horaci. Què més voldria que fer-te companyia? Però ni jo tinc cap Mecenas, ni m’han tocat deu dècims de la grossa de Nadal; i per molt que em reclami la vida, em conformo a llegir els teus versos traduïts, que ara, en aquestes vacances, potser seria el miratge realitzable, si no fos que el fred de l’hivern i la pluja d’avui m’impedeixen jeure sota el plàtan o el pi, i de la resta, ni pensar-hi. En fi, Horaci, que de moment et faré cas en la qüestió dels projectes inacabables; de la resta, ja en parlarem.