3.2.08

vols

La pluja va i ve. Aquestes tardes de diumenge en què la llum lletosa comença a desaparèixer i no se sent cap soroll fora de la sirena d’alguna ambulància i els crits de les gavines són d’una malenconia extrema. Mentre sonen les hores de les estranyes campanes de la Sagrada Família, cap veu humana traspassa la cortina sincopada de l’aigua que cau monòtona i trista. Quan arribi la foscor es tornarà a sentir la vida dels veïns en les cuines que donen als patis de dins i de fora. Quan arribi la nit reemprendrem els ritmes i farem balanços i prepararem la setmana. Més enllà, un món de misteris insondables.

Mentrestant –és el moment dels sons o dels somnis- jo acabo aquí, provisionalment, una sèrie que, sense premeditació, ha anat girant a l’entorn de la immortalitat, de vegades indirectament i algun cop com a tema central. Ho faig amb aquesta excel·lent oda d’Horaci, vencedor de l’enveja, en què en lloc de morir i anar a un altre món...

No serà pas una ala habitual ni feble la que se m’endurà, poeta transfigurat, a través de l’èter transparent; ja no romandré més a la terra i, vencedor de l’enveja,
deixaré les ciutats. No, jo que sóc sang de pares pobres, jo, que tu convides, estimat Mecenas, no moriré ni seré empresonat per les aigües de l’Estix.
Ja se’m formen a les cames un replecs de pell escamosa i per amunt em torno un ocell blanc* i em neixen plomes setinades pels dits i pels muscles.
Aviat, més famós que Ícar, el fill de Dèdal, aniré, ocell canor, a visitar les costes del Bòsfor gemegós, les Sirtes de Gertúlia i les planures hiperbòries.
A mi, em coneixeran el colc, el dace, que fingeix no tenir por de la cohort màrsica, i els remotíssims gelons, i, cultes que són, aprendran els meus cants l’íber i el que beu l’aigua del Roine**.
Que s’allunyin de la meva vana cerimònia funeral les complantes, la lletgesa dels planys i els laments; reprimeix els crits i, en el meu sepulcre, no hi posis cap lloança, que seria sobrera.

Horaci. Odes II, 20. A Odes i Epodes, vol. I, Fundació Bernat Metge.(traducció i notes de Josep Vergés)

* Ussani diu que els grecs comparaven els poetes, no als cignes comuns, sinó als d’una espècies sislvestre, el Cygnus musicus, celebrat en les cançons populars russes, que hivernava a Grècia (o era a Gràcia?), i afegeix que quan aquest ocell és ferit de mort la seva ranera fa l’efecte d’un cant.

** Cal recordar que a l’època que escriu Horaci, gran part d’Hispània i el sud-est de la Gàl·lia eren, fora d’Itàlia, els països més romanitzats, més cultes, doncs, des de la seva perspectiva. Amb el temps, com podeu comprovar, les coses canvien.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Malgrat l'excel.lència del primer paràgraf - preciós - i l'innegable tó tràgic i magnífic del fragment d'Horaci que ens has triat, em sembla (no, no em sembla, ho se) a tu et senten fatal els diumenges. No ho neguis.
(a mi també!)

Montse ha dit...

doncs ja en som tres... s'hi pot fer res?

Anònim ha dit...

Totalment fora de tema: el llibre de la Mercè Rodoreda que recomanaves fa uns dies, Agonia de llum, el tenen a La Central del carrer Mallorca.

miquel ha dit...

Si no fatal, gairebé, xurri; que t'he de dit, si ja ho saps. ara, quan seigui immortal...

Sí pot fer, Arare, però no en diumenge. Al menys jo no, que sóc perillós.

Sí, Ferran, però potser ja no el tenen, al menys això em van dir el dissabte.

Anònim ha dit...

No, no: ahir dilluns hi vaig estar, pels volts de les 12, i n'hi havia cinc o sis exemplars. No crec que s'hagin exhaurit en un dia!

miquel ha dit...

Queda constància, doncs, que ja tenen nous exemplars. És que parlar jo d'un llibre i s'acaben les existències... :-)