9.9.11

algunes estrelles de l'hemisferi nord l'any 39

Sense pretendre-ho, he anat escrivint aquests darrers dies històries sobre el cel. Les paraules van com van i els temes, misteriosament o no tant, es lliguen uns amb els altres. Ahir vaig fullejar una estona les odes de Jaume al·ludides dos posts més avall i vaig recordar molt vagament una oda -observeu el principi aribauià- que segurament és força desconeguda i que a mi em sembla molt bonica, no només per ella mateixa sinó perquè va contextualitzada amb un text que barreja l'alegria del record amb la tristor del present del viatge a l'exili i l'esperança del futur. Estic segur que a Jaume, i espero que a la resta de lectors, els agradi aquest poema.

L'any 1939, Pere Coromines (notes biogràfiques i bibliogràfiques escrites pel seu fill Joan), escriptor i polític, pare del filòleg Joan Coromines, emprenia el viatge d'exili a l'Argentina. La nit del 26 d'octubre, el dia abans de passar la línia de l'equador, Coromines sortia a la coberta del vaixell “Massília” acompanyat pels seus fills Joan i Júlia i s'acomiadava de l'hemisferi nord, del seu món. Les seves impressions, que reprodueixo en part, queden en un diari, així com el poema, que transcric sencer:



26 d'octubre de 1939


...


Aquestes estrelles que avui deixo són les que han vist les nits de la Moncloa i de Toledo i de tot el festeig amb la Celestina; són les que vaig veure en la primera nit de llibertat després d'eixir de Montjuïc; són les de les meves excursions polítiques amb Macià. Són les estrelles que han vist les meves més fortes ventures i les que han plorat amb mi les amargues penes. Fites d'argent de la meva vida, amb vosaltres deixo no sols els meus records d'amor sinó les meves ànsies de llibertat. Sota la vostra protecció confio la que fou sempre la meva llar catalana, que em guarden uns fills estimats.


Amb l'emoció del comiat escric una Oda als estels de la meva vida:


Adéu-siau, estels, adéu-siau,
Vosaltres que de dalt del firmament
Bolcàreu d'un ambient d'eterna pau
El maldar de ma vida turbulent.


Sírius, adéu! Adéu Altair i adéu Artur!
I tu, estela del Nord! El meu camí
Es desvia del vell, fressat, segur,
Pel cruel decret del més amarg destí.


Records d'hores d'amor i llibertats
Que l'ideal honestament teixia
Enterneixen de dolça poesia
L'ímpetu fervorós del meu comiat.


Ai, adéu, nit de Llers, sota l'espurna
Dels vells estels! Quan s'escorria
L'escabellada ronda nocturna
D'enamorats en innocent follia.


Ai, nits del Pardo, adéu! Ja l'espontània
Fuga del cor per sempre es esvanida,
De quan fluïa de la Venus Urània
L'amor me´s pur i el me´s gran de ma vida.


Tot allò que hi ha al món de noble i pur
Dels vostres raigs d'argent deixo suspès:
Per ço en la meva fuita cap al Sur
No us donc pas comiat per un mai més.


Tornaré! I quan trenqui albes el dia
Del retorn, farà nova primavera,
I sots la vostra argentada crinera
Seré feliç com al vell temps solia.

Pere Coromines: “Oda als Estels del meu Firmament”, dins Diari de la diàspora, publicada per primera vegada en el número de desembre de 1939 de la revista “Ressorgiment” (Buenos Aires).

Pere Coromines va morir a causa d'una peritonitis la matinada de l'1 de desembre de 1939, poc temps després d'arribar a Buenos Aires.

Cap comentari: