lectures d'estiu (la cerca persistent)

1a jornada

Com que gairebé estic segur que els meus desplaçaments físics estivals no em portaran gaire lluny (i no em queixo més del compte), miro de trobar alguns substituts que em puguin fer viatjar la imaginació al ritme lent que necessito. Les llibreries es converteixen en la meva agència de viatges: La ruta blava : viatge a les mars del Sud, de Josep Maria de Sagarra i Paradisos oceánics, d’Aurora Bertrana (una aproximació als dos llibres aquí).

No tinc sort en cap de les tres agències; sembla que fa temps que han venut tots els bitllets que tenien assignats. En una em diuen que ja fa tres anys que van vendre el darrer viatge als paradisos oceànics i encara no els han tornat a oferir el recorregut, també és veritat que tenen poques demandes, em diu. Una de les noies escriu Segarra amb una e a la primera síl·laba, de manera que ni tan sols apareix el promotor del viatge (tot són as?, em pregunta sorpresa). La darrera noia somriu quan li faig la demanda i continua somrient quan em confirma que res de res. Quan li dic, entre retòric i impacient, que a veure si aquest any tampoc no podré viatjar als mars del sud, el seu somriure es transforma en un riure descarat, mentre jo, ja d’esquena, m’allunyo amb posat mig ofès però ulls còmplices.

De totes maneres, insistiré, perquè estic segur que en alguna agència de viatges encara els deu quedar algun passatge que no han arribat a vendre i que m’està esperant. Ja us ho diré.

2a jornada

Comparteixo part de la tarda cercant un rentavaixelles (l’Olympic Star de Bosch, de l’any 92, ha decidit prendre’s una vacances definitives) i els llibres d’ahir. Després de quedar amb la mare per compartir demà un suquet de mollet, continuo pel carrer Mallorca, just fins abans de Balmes: res, només promeses. Baixo fins a la Gran Via i el noi em diu que és clar que tenen literatura de viatges a part de guies, però tampoc sap com s’escriu Sagarra (tinc la sensació que se m’ha encomanat el dialecte central, cosa que solen desmentir les meves amistats). Em promet que dintre de tres o quatre dies tindrà el llibre de l’Aurora Bertrana si li demano, l’altre no. Desconfio del seu optimisme. Abans d’arribar al Ritz (com es diu ara l'hotel?) entro en una altra llibreria. A la noia no li costa gens trobar-me La ruta blava sense necessitat de consultar l’ordinador. (sorpresa: 6, 95 euros perquè l’editorial ha decidit que són restes que cal treure’s). Em confirma que el llibre de l’Aurora Bertrana només el trobaré per casualitat. Encara entro en un altra llibreria del Portal de l’Àngel, on el senyor (vestit gris fosc) que m’atén em diu que tot el que tenen sobre viatges es troba en una prestatgeria lamentable. Li suggereixo que mirem l’ordinador abans de perdre el temps entre les lleixes i, efectivament, no tenen els Paradisos oceànics. Més tard, encara tinc temps de assabentar-me d’algunes característiques i condicions de venda i instal·lació dels rentavaixelles, però la Joana tindrà la darrera paraula.

3a jornada (hipotètica)

Cabut (consultar el DCVB per veure el significat de la paraula) com sóc, demà em proposo fer una mirada per les llibreries de vell. Mentrestant, ja a casa, m’adono que tinc un llibre de l’Aurora Bertrana i del seu pare que encara no he llegit i que pot ser un bon substitut d’aquesta opció que se’m resisteix. Diu la filla a propòsit de L’illa perduda:
Com molts, potser com tots els actes de Bertrana, hem de considerar aquesta novel·la, escrita en col·laboració amb la seva filla aurora, com una mena de penyora oferta en desgreuge a la incipient novel·lista. Bertrana es trobava llavors davant la infrangible vocació literària de la seva filla, la qual vocació havia contrariat anys i anys, volent treure-li del cap que es dediqués a les lletres.
La noia havia lluitat molt temps contra la seva pròpia vocació, dedicant-se a la música com era la voluntat del seu pare. Bertrana escoltava embadalit les històries de les illes polinèsies, les trifulgues entre els blancs i els mestissos, entre els mestissos i els indígenes. Les misterioses existències dels comerciants xinesos... S’hi engrescava tot ple. I, de sobte, proposà a la seva filla d’escriure la novel·la en col·laboració. Ella acceptà amb entusiasme.

La història promet.