19.3.09

safari de nou a sis

Estic cansat. El safari casolà entre els animals morts del museu de Zoologia i entre els empresonats del zoològic m’han deixat el cos i una mica de l’ànima baldats. He tornat a casa amb desenes de trofeus ensopits i crepusculars de tots els colors, alguns dels quals pujo a Facebook. Encara em queden ganes de llegir i d’escriure una mica; res, només un tràiler mal triat que no se sap si apareixerà properament en aquesta pantalla.

Com que no tinc esma de buscar les paraules pròpies, em conformo amb dos fragments curtíssims de llibres que em vénen inevitablement a la memòria cada vegada que visito el Parc i, especialment, el zoològic –feia tant de temps que no hi entrava! Suposo que cap dels dos llibres s’ha pogut trobar a la Setmana del Llibre en Català.

El que m’agradà més fou el Parc de la Ciutadella, a causa, és clar, de les pobres bèsties. L’elefant –que ja llavors era anomenat l’Avi- em féu una gran impressió, gairebé com el cul pelat i vermell de les mones i els micos.
[...]
Petit, modest, enraonat, ni adotzenat ni fascinador, melrosat i discret, la quinta essència en el rengló dels parcs, del que jo suposava ésser l’esperit barceloní, presentava la nota curiosa de no ésser freqüentat pels barcelonins.

Josep Pla: Barcelona, una discussió entranyable.

A quarts de sis, l’únic elefant que encara es podia veure ja ha desaparegut i els felins mandregen impassibles i vençuts, sabedors que tenen poques possibilitats de cruspir-se –de res no val que es passin la llengua pels llavis i els bigotis o que facin equívocs badalls impossibles, com els meus- els escassos espectadors que encara queden admirant-los en la seva jubilació forçada que alguns creuen –injustament- daurada.

El tigre fa una terrible cara de persona decent. Si no li sabéssiu la història, el prendríeu per un d’aquests senyors una mica envellits que porten a passejar els néts a l’hora del sol en automòbil, o discursegen amablement en les terrasses dels cafès, o llegeixen el diari asseguts en un banc del Passeig de Gràcia. Aquella cara no us és desconeguda. No podríeu pas dir si l’he vista en les dependències d’algun jutjat, en un tribunal d’exàmens o darrere la taquilla d’una casa de préstecs. Us sembla, però, que hi heu parlat; que heu rebut consells, reflexions o, simplement, bones paraules d’aquella boca amb bigotis blancs. El conjunt de la seva fesomia i el mirar dels ulls freds i suaus van lligats a algun record desagradable: a un plet perdut, a un embarg, a un consell de guerra, a un desengany degut a la falsa prometença d’una persona hipòcrita, al qual us havien recomanat i semblava protegir-vos i estimar-vos.
El tigre, viu i dintre la gàbia, espanta menys que la pell sola convertida en catifa, amb el cap ple de borres, llambregant els ulls de vidre, reganyant la dentadura entre la rojor artificial de genives i llengua.
Amb el seu posat ensopit, amb el seu aire indiferent, suggereix un inevitable: ”qui ho diria?...”
Centenars i centenars de persones miren amb més deler les gormanderies exposades en un aparador, que el tigre les criatures que li fan ganyotes part enllà de la reixa.
I, no obstant, si hagués arribat al grau de refinament a què han arribat les nostres damisel·les, se les menjaria enastades en un broc o embolicades amb paper d’estany.

Prudenci Bertrana: L’ós benemèrit i altres bèsties.

3 comentaris:

lola ha dit...

Impressionant, el tigre. I molt bona la foto. Possiblement, l'animal més bell de la terra. Fascinava a Borges, que el va convertir un personatge i un motiu de la seva literatura.
Bertrana, en irònic, m'ha recordat aquí el poema "La pantera" (em sembla que es diu així) de Rilke, en tràgic.

jaka ha dit...

A mi m’encanta anar al zoo, a pesar de que els animals no m’agrada que estiguin empresonats, i va haver un temps que de regal del sant demanava una visita al zoo i ja era molt grandeta.
Un tigre preciós... quina foto mes maca !!!

pere ha dit...

Gràcies, lola. M'agraden els tigres -m'agraden o em fascinen gairebé tots els animals-, tan elegants i poderosos.
Per si algu vol llegir el magnífic poema de Rilke que esmentes: http://academia.uat.edu.mx/seriscarta/Traducciones/La%20pantera.htm

Gràcies, jaka. A mi també m'agrada el zoo, tot i tenir aquest doble sentiment. Ahir, potser era l'hora, feina una mica de pena.