reivindicació del doctor Salvat

Més per casualitat que per cerca, arribo a Animals destructors de lleis, de Ricard Salvat, guanyadora del premi Joanot Martorell (posteriorment Sant Jordi) de l'any 1959 ( per fer una mica d'història: Joan Sales havia guanyat el premi el 55 amb Incerta Glòria; Mercè Rodoreda, el 66, amb El carrer de les Camèlies). L'edició de la novel·la de Salvat, per qüestions de censura, s'esdevingué l'any 61, a Mèxic, segons consta; més tard, l'any 65, el mateix Salvat escriví una obra de teatre basada en la novel·la que es deia Nord enllà, títol que també adoptà l'obra guanyadora del Joanot Martorell.

L'any 2009, Meteora va reeditar la novel·la de Salvat i ell mateix en feia el pròleg. No sé si va tenir a les mans la nova edició, perquè va morir el mes de març d'aquell any. Jo havia parlat amb ell, estimulant professor en la meua joventut, per darrera vegada en una conferència sobre Àngel Guimerà al Pati Llimona. Em va semblar cansat, potser decebut per una manca de reconeixement i una certa condemna a l'ostracisme que atribueixo a les enveges tan freqüents en aquest país envers les singularitats excepcionals o no plenament integrades en algun grup.

Dubto que ningú reivindiqui amb prou força o convenciment Salvat i la seua obra. Dubto que Salvat sigui més que un referent que de tant en tant deixi anar algú, però estic segur que tots els que vam assistir a les seues classes el mantindrem ben viu en la memòria, si més no per l'aire fresc i els camins que ens va assenyalar en aquells anys de monotonia professoral.

Copio a continuació alguns fragments del pròleg al·ludit i reivindico que, sigui on sigui, algú publiqui el diari que ens prometia al final, amb aquell somriure d'humilitat un xic pedantesca i entremaliada que encara em sembla veure. O ja l'han publicat i no me n'han dit res? I la resta d'inèdits?

M’adono que aquest any 2009 hi ha dos fets molt sorprenents en relació amb la

meva feina. D’una banda, l’interès dels editors de Meteora per la meva novel·la, i de
l’altra, la publicació del llibre El Teatre Viu, una resistència cultural, d’Enric Ciurans. En quest assaig històric s’estudia la trajectòria del Teatre Viu (TV, en aquell moment encara no hi havia televisió i, per tant, la sigla només era nostra), 1956-1962, una empresa teatral creada per Miquel Porter i per mi, i que va tenir, diria molt humilment, un impacte extraordinari, sorprenent en aquells anys tan grisos. Mai ningú no ha parlat abans del que fou l’aportació del TV. Cap dels estudis que s’han publicat sobre història del teatre català no ha mencionat mai aquest moviment que va ser molt més que un pur grup teatral. Va tenir una projecció sociològica molt considerable pel que era aquella època. Al volum 22 de l’Enciclopèdia Catalana hi ha una curta referència, que en el fons no dóna notícia de la importància que la proposta va tenir, i Jordi Coca s’hi refereix adequadament en el seu assaig L’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1978)

[...]

La nit que se’m va trucar per dir-me que havia guanyat el premi vaig anar al restaurant absolutament atabalat. Recordo que en Joan Fuster, en veure’m arribar, es va aixecar de la taula del jurat, va venir a abraçar-me i em va dir que li havia agradat molt la novel·la i que m’havia defensat de manera aferrissada contra alguns membres del jurat.
Em va dir, també, que l’Espriu havia estat un dels primers a donar el meu nom i a dir que calia donar suport a la meva novel·la pel canvi de perspectiva narrativa que comportava.
Ara, aquest any, tot llegint les cartes de Joan Sales a Mercè Rodoreda, m’he adonat que la defensa d’Espriu devia ser tan entusiasta com en Fuster em va dir. En aquesta apoteosi d’intel·ligència, «humor maligne» –uso l’expressió d’Armand Obiols a Burdeus 45– que són les cartes de Sales i Rodoreda, Sales diu concretament:
«El darrer Martorell que van donar a un jovenet que respon per Ricard Salvat i que no ha escrit més que bacinades (ponderades com a genials per l’inevitable Salvador Espriu)...».
Dubto que Sales hagués llegit res meu en aquell moment i només fa un exercici, que es troba a la majoria de les cartes, que consisteix a carregar-se tot i tothom, des de Pedrolo a Foix passant per Salvador Espriu.

[...]

El fet és que va caure molt malament que un jovenet guanyés un premi tan important. Val a dir que van quedar finalistes Vila i Casas, Ferran de Pol i Mercè Rodoreda, que es va presentar amb l’obra Una mica d’història, mai amb La Colometa, com diu Sales. No vaig entendre mai algunes reaccions aïrades com les de Vila i Casas i Ferran de Pol. La veritat és que jo no comprenia res. Un bon dia se’m va ocórrer presentar-me a un premi –com ho havia fet abans a Biblioteca Breve en castellà, on, per cert, vaig quedar com a finalista– i em vaig trobar amb la sorpresa de guanyar-lo. Sí que recordo que em vacsaber greu adonar-me que hi havia la Rodoreda entre les finalistes. Jo havia llegit Aloma i em semblava extraordinària, i per això em vaig dedicar, a partir d’aleshores, a defensar la seva obra literària i, especialment, el seu teatre.

[...]

De vegades se m’ha preguntat per què no he seguit escrivint novel·la o narració. El

teatre m’ha anat guanyant o dominant, però, amb tot, he escrit algunes narracions com La cafetera, conte per a infants, Sempre la llum, llibre de bibliòfil a l’entorn de la pintura de Ricard Ferrer, Petita crònica del meu temps, publicada recentment, etc. Suposo que la meva necessitat d’escriure prosa l’he anat realitzant a través d’un diari del qual Canigó va publicar uns fragments, i que per la seva extensió –mai per la seva qualitat– penso que es podria comparar amb el d’Anaïs Nin.
Ara que els amics de Meteora publiquen aquest llibre –proposta que no agrairé mai prou– penso que tal vegada ha arribat el moment d’anar donant a conèixer la part inèdita de la meva producció.