4.2.07

Primera història d'Esther (2)

Que la gent d’un país triï aquells qui sobresurten d’entre ells, em sembla un gest que els honora. Que ho faci una cadena de televisió i un diari, no passa de ser una operació comercial que demostra que en aquest país tothom se la pensa per aconseguir que allò que és anècdota es converteixi en categoria i que... ho deixo estar. Que el president de tots els catalans sigui qui certifiqui la categoria, ens indica que els polítics necessiten els mitjans de la mateixa manera que els mitjans els necessiten a ells.

Dit tot això, afegiré que em sembla molt bé que Neus Català, en representació de la memòria històrica, hagi estat triada catalana de l’any per una cadena de televisió i per un diari. També afegiré que Neus Català no és la catalana de l’any –malament aniríem-, sinó un exemple d’integritat, de lluita i de memòria que va més enllà d’un any concret –ai, el temps-.

Que consti que no estic en contra de l’elecció del català/catalana de l’any, com tampoc ho estaria que la tria es limités al mes, la setmana, el dia, l’hora, el minut o el segon. Potser així tots els catalans tindríem el nostre moment de glòria. El que m’estranya és precisament que no hi hagi el català de l’any (del mes...) de TV8 (o com es digui), de l’”Avui”, de “LaVanguardia”... Evidentment, el president de la Generalitat hauria de delegar si aquestes propostes que insinuo des d’aquí es duguessin a terme.

Anem al cas. Més allà de la memòria anual, de quin període de temps triaríem Ricard Salvat? El bienni, el lustre, la dècada...? Em temo que en aquestes temps de memòria immediata Salvat no hi juga cap paper. Em sembla que un dels homes més importants del teatre del país de tots els temps es quedarà fora del joc. Estic convençut que Salvat –l’ha vist algú darrerament en els mitjans?-, com molts d’altres, s’haurà de conformar que el recordem en espais marginals com aquest.

És un plaer també llegir les seves notes, d'un gran rigor, sobre l’estrena de Primera història d’Esther, de les quals us en deixo una petita mostra aquí. Segur que el director de la nova versió que es representa al Teatre Nacional ha tingut en compte les seves paraules. O no?

Sense acotacions, el director ha de trobar, doncs, en el text mateix, la seva única orientació. L’obra ofereix en la seva riquesa d’intencions, diversos nivells perfectament separables. Un element sainetístic, popular, un element titellesc esperpèntic, un element de realisme poètic. Per altra banda, l’obra es produeix en aquesta dualitat constant de plans: món dels titelles, món dels personatges reals que els contemplen; els esdevinements de Susa i els esdeveniments de Sinera; el món dels dominadors –els perses- i el dels dominats –els jueus. Aquesta dualitat de plans en el text s’entrellaça, es confon i en certs moments es contrapunta; per això crec que en una direcció escènica –almenys jo ho vaig fer així- cal que quedin sempre evidents.Aquesta heterogeneïtat d’elements escènics queda lligada per un personatge: l’Altíssim, que ens suggereix una remota vibració de l’atmosfera del roman de cec i, a la vegada, subratlla i delimita els plans fonamentals de l’obra.

























P. S. Em distrec una altra vegada amb el problema de la setmana de Matgala. Va participeu-hi, que també va de lletres.

2 comentaris:

Júlia ha dit...

Ja vaig parlar de Salvat, crec que has posat el mateix enllaç que jo. Sobre això del català de l'any, un xou com tants, per a lluïment de presentadors. Em sap greu, fins i tot, que persones com Neus Català es frivolitzin d'alguna manera a través d'aquestes coses i que es posin en paral·lel amb Rubianes i Puyol, amb tots els respectes, em sembla que són incomparables. Crec que la mateixa Vilarasau n'era ben conscient, però, en fi, toca jugar i juguem.

pere ha dit...

Sí que hem posat el mateix enllaç. Jo també el vaig tenir de professor (i, a més, és de la terra. Tens raó, la Vilarasau -un dels meus mites- se'n va adonar, ho va dir i hi va jugar... faltaria més. I la Neus Català (quin enllaç més deplorable amb els de Valladolid) ho va dignificar en la mesura que això sigui possible.