Ricard Salvat

Em sorprèn la mort de Ricard Salvat al telenotícies del migdia. No sabia que estava ingressat al Clínic.

Vaig assistir a les seves classes per primera vegada a Pedralbes, l’any que ens van traslladar provisionalment a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils perquè l’edifici de la plaça de la Universitat s’havia fet petit (després els de Filologia vam tornar a baixar). Era el segon any que jo estava a Barcelona i m’interessaven tant els exteriors com les aules. La ciutat ara grisa i les classes, malgrat el progressisme d’alguns professors, eren en general també grises o ancorades en un passat de la preguerra que no acabava d’enllaçar amb el present: més bona voluntat i desitjos que realitats. La literatura i cultura catalanes que en Salvat impartia eren d’una obertura i agilitat que sobrepassava el país, una mica d’aire fresc, d’heterodòxia, d’apassionament, de rigor i arbitrarietats, de programa que es podia canviar a partir de qualsevol estímul extern o intern, d’autors i obres d’altres països a través d’idees pròpies, de cosmopolitisme no forçat, d’acostament a l’alumne i de distanciament, de posat de mussol savi algun cop perplex. Salvat tenia admiradors i detractors, però mai indiferents. No em pregunteu detalls. La darrera vegada que vaig ser alumne seu va ser anys més tard en un curs titulat El teatro español contemporaneo.

Durant un temps vaig seguir de prop Salvat: el seu teatre, les seves empreses, els seus articles, algun llibre. Més tard, i durant anys, només en vaig saber a través de la premsa: respecte i allunyament. Ja era un representant d’una altra generació. El vaig veure personalment per darrera vegada en una taula rodona sobre Guimerà, brillant però apagat; em va semblar –pura subjectivitat- que amb una certa tristor als ulls en altres temps vius, inquisidors i burletes. M’hi vaig acostar un moment. L’any 2003, l’ajuntament de Barcelona va publicar un llibret titulat Ricard Salvat i la seva època; no cal dir res més: la seva època! Ja el feien definitivament història per molt que s’hi resistís.

Avui, buscant al Google, a penes trobo res consistent sobre en Salvat, dades biogràfiques generals, no excessivament extenses, quatre coses sobre la seva obra teatral, la imminent reedició de la seva novel·la... Em trio un fragment d’un article de Manuel Vázquez Montalban, publicat l’any 2003 que podeu llegir sencer aquí (val la pena; també el comentari de Julià de Jodar, tot i que no crec que ara hi hagi polèmica):

Curiosa evolució la d'aquell teatre catàrtic, ofert per directors de la importància de Salvat i per autors que en lluita amb la censura oferien l'esperança d'una gran renovació l'endemà, just l'endemà del final de la dictadura: la paraula escènica ajudaria a recuperar el llenguatge emancipatori. No va ser així. Avui dia, autors teatrals que aleshores van aconseguir grans èxits malgrat les circumstàncies, són matèria d'estudi en universitats d'arreu del món, però no troben teatres o públic per exhibir ni el que el van escriure en el passat, ni el que consideren el seu propi creixement com a autors. Tampoc Ricard Salvat ha tingut durant els ja vint-i-cinc anys de democràcia el paper magistral que va assolir durant vint-i-cinc anys de resistència. Es va produir alguna cosa semblant a passar comptes, perquè, d'alguna manera, el nou bloc cultural dominant, a vegades fins i tot en nom de la democràcia de mercat, l'única que aquest bloc realment assumia, va voler liquidar o disminuir persones i obres que exhibissin una excessiva musculatura crítica. Van ser temps de consensos i de pactes de desmemòria, però ara, de sobte, com acostumen a arribar les primaveres i les rebaixes a El Corte Inglés, la Virreina repassa cinquanta anys, cinquanta, de la vida teatral i cultural de Ricard Salvat i ens permet així recuperar algunes dècades del que va ser aquella reconstrucció de la raó democràtica, a partir d'un entramat de clandestinitats i metàfores que conformen una de les parts més brillants i exemplars de la nostra història.


Busco també per casa alguna cosa d'en Ricard Salvat i no trobo cap llibre, que segurament ningú no esmentarà perquè ja no són a les llibreries. Només tinc una papereta de notes que misteriosament ha sobreviscut a tots els trasllats i que deixo aquí innecessàriament i sense cap pudor. Un tros de paper que em preserva de la desmemòria. Ben poca cosa. A reveure, doctor Salvat, el recordarem.