17.11.07

visions i versions

En arribar a casa, trobo al contestador una veu de la llibreria Sargadelos que em diu que m’ha arribat Exercicios de estilo, que els vaig encomanar fa dues setmanes. Me n’hi vaig a la tarda, cap a quarts de set, però com que tinc temps, no em resesteixo a la crida de l’exposició de la Pedrera: Passió i negoci. L’art a Venècia dels segles XVII i XVIII.

La Fundació Caixa de Catalunya fa sovint unes exposicions rigorosament preparades, completes i espectaculars, amb material que ha anat recollint a poc a poc i que conforma un conjunt complex i atractiu. La mostra veneciana és espectacular, acurada, potser irrepetible a Barcelona. L’espai es divideix en diversos apartats: de les tenebres a la llum, la ciutat dels llibres, Venècia com a escenari, els gèneres de la veduta, Antoni Casanova i el classicisme. No vull ni ser fer un resum del que es pot veure: un plaer per als sentits i per a la reflexió que he recorregut ràpidament perquè tenia el temps just: olis, escultures, aquarel·les, gravats, llibres... Cares, figures, conjunts, foscors, claredats, religions... Història d’una citat i d’un Estat... Us trio un quadre barroerament reproduït al final del post: una cursa de genets a Pratto della Valle, l’únic que es conserva de Giorgio Fossati , gravador i arquitecte; m’agraden aquetes pintures documentals -fixeu-vos en la perspectiva. Hi tornaré amb més temps; encara que sempre em faig aquest propòsit i després no l’acompleixo.

Poc abans de tancar recullo el llibre de Queneau (traducció de Henrique Harguindey Benet i Xosé Manuel Pazos Varela, Edicións Xerais) a Sargadelos. Sóc compulsiu en algunes coses i ara m’ha agafat la dèria de comparar les diverses versions dels Exercicis d’estil que puc llegir sense gaires dificultats. L’edició gallega, a diferència de les altres que tinc, té un pròleg curt, però, en canvi, afegeix l’original francès, com la versió italiana, i conté unes notes en què es concreten algunes de les figures retòriques que es fan servir, a més de l’explicació d’alguns indrets i altres noms propis que apareixen a l’original: l’estació de Saint Lazare, la línia S d’autobusos... Que divertit que la transformació que en les altres llengües és titula Pagès s’hagi adaptat en gallec amb el títol de Mariñeiro.

Bé, si avui acabo abruptament, no m’ho tingueu en compte, és que vull tornar a fer una mirada al llibre sobre l’exposició de Venècia i als Exercicios.



















P. S. Què espereu per contribuir a les variacions rodoredianes? Teniu por de enganxar-vos?

3 comentaris:

zel ha dit...

Difícil, eh, això de les variacions, em surten coses molt molt lletjotes a mi, no en sé pas gens....

Xurri ha dit...

Prenc nota de la recomanació veneciana.
M'has despertat curiositat per les diferents traduccíons de les variacions, el mariñeiro en anglès, per exemple. El telegrama en galleg, la carta oficial en italià...

pere ha dit...

Ni pensar-ho, zel, no t'escaparàs de fer-ne alguna, així que ja pots dedicar-li una estoneta quan la tinguis.

És realment divertit veure com cada traductor adapta.
A més de la recomanació veneciana, estic segur que t'allargaràs una mica més amunt, al Palau Robert, a veure l'exposició sobre Vázquez Montalbán, o no?