Cada any li resultava més difícil
tenir paciència amb ells, suportar el seu deambular intermitent, la
seua dèria de caminar de tres en tres fins i tot pels carrers més
estrets. Hi ha via moments en què de bon grat els hauria cridat o
empès, però, per desfogar la seua agressivitat, s'acontentava a no
aturar-se ni modificar el seu rumb si trobava una càmera al seu
camí. Estava segur que la seua figura, la seua esquena, la cara o un
dels colzes, apareixia en centenars de fotografies i vídeos, i a
vegades s'imaginava el gest dels alemanys quan, en mirar les cintes
de l'estiu durant una borrasca al la mar del Nord, descobrien un
italià amb vestit fosc que creuava molt decidit per davant de Tante
Gerda o Onkel Fritz, tapant, encara que només fos per un moment,
unes cuixes robustes...
Donna Leon: Mort en un país estrany
En un primer moment penso en les meues petites venjances, com les seues. Després m'adono que, erràtic com vaig sovint, curiós o badoc, segons com, jo sóc un d'ells, a vegades a la meua pròpia ciutat. Encara més tard, recordo que ells normalment no passegen gossos. Posats a dir, crec que seria agradable veure entre Tante Gerda i Onkel Fritz -sempre present, el seu cos- unes cares noves.
Ara, en el silenci i la distància de la nit, tot sembla més raonable i qualsevol venjança -petita- miserable. Demà pensaré que l'edat no m'ha fet més pacient i comprensiu.
4 comentaris:
Ahir, mentre caminava per una plaça porxada de Girona unes noies es fotografiaven agafant una bona perspectiva per a què es veiessin les columnes, les rajoles quadrades del terra en diagonal i la model al mig. Jo venia de cares i em vaig arraconar per a no sortir i mentre estava parada i d´esquena a la paret, immòbil, esperant l´enquadrament i el clic final. Vaig pensar quanta gent no faria el mateix gest o quanta seguiria passant pel mig en la mateixa situació....Pregunta absurda, perquè no faig el mateix en altres situacions, quan no estic tan relaxada, quan els Fritzs,Jonatans, Didiers, Ottos i Claudettes i Pepets de torn ens envaeixen l' espai com una onada d´aigua térbola carregada de crema solar i ferums diverses. I és que som tan mesquins els humans...
A, jo a vegades m'aparto, m'aturo, espero, a vagades vaig a la meua. de tota manera, en la meua faceta de "fotògraf" procuro no dependre de ningú..
Tot plegat, et diria que a vegades em molesta més la gent del país que els de fora, als quals ja suposo una certa badoqueria com la que tenim tots quan ens trobem en territori inexplorat.
Els humans ho som tot, alguns més i d'altres menys, depenent del moment .
Quan deia mesquins em referia a tots,no pas els forans, quedi clar. Uns per una cosa i els altres per fer distincions depèn del moment, cos tan natural com injusta.
Bon dia Miquel!
I jo també em referia a tots, A., naturalment.
Publica un comentari a l'entrada