il·lusions escasses

He mirat i escoltat el debat -bé, potser cal dir el torn de paraules parlant amb propietat- dels representants dels principals partits polítics -els més votats, vull dir- que es presenten a les eleccions del 21. Al final he tingut les mateixes sensacions que en els pocs partits de futbol que miro: canvien els jugadors i rarament n'hi ha algun d'excepcional, però el funcionament és el de sempre i al final penses que s'ha acabat mirar partits i escoltar polítics, encara que saps que reincidiràs.

Continuo pensant, i he reflexionat una mica més sobre el tema, que els partits sobiranistes no s'haurien d'haver presentat en aquestes eleccions, i em semblen tan evidents els arguments a favor de la meua idea que no molestaré la intel·ligència de ningú enumerant-los. Dit això, em temo que dijous votaré, què hi farem; tot i saber que, ara més que mai des de l'aprovació de la Constitució, la capacitat de maniobra de la Generalitat serà limitada i subjecta a la tutela, valgui l'eufemisme, del poder executiu, legislatiu i judicial centrals; també convençut que realment ningú, o gairebé, es planteja el canvi d'unes estructures polítiques obsoletes i de tot el que comporten.

És curiós i divertit, i al mateix temps esgarrifós, llegir aquests dies a VilaWeb una tria de textos de Josep Pla sobre polítics i política feta per Quim Torra. Escrits fa dècades, la majoria podrien ser d'avui. Esclar que grecs i romans ja deien coses semblants.

Continuant amb Pla, ja he acabat Fer-se totes les il·lusions possibles, que m'havia proposat que fos una lectura estrictament de Nadal; a veure quin substitut li trobo. Potser en un altre moment diré alguna cosa sobre el llibre; mentrestant, i per continuar amb la dinàmica política, acabo amb uns nota breu que no deixa de tenir connotacions actuals:

El 8 de juny de 1882, sortia a Madrid un diari humorístic que valia tres quartos i s'anomenava El Tribuno. Aquest diari proposà una constitució per al país de només dos articles: Art. 1. Todo el mundo tendrá la facultad de mandar y prohibir cuanto se le antoje. Art. 2 Todo el mundo podrà desobedecer siempre que le traiga cuenta.

el temps que passa

La lluna, blanc, o potser plata, sobre negre, ara que ja minva, s'escola entre la claraboia i la paret: relleus de vidre. Demà -a la matinada mai se sap si som avui o demà-, el sol a peixos. Les orquídies, vermells i grocs, floreixen mirant l'oest. El temps que passa.

Ja tenim senyal, s'ha acabat l'eclipsi. Vilaweb enllaça els blocs de Vilaweb. I avui -demà, despús-demà- , qui, què, com, on, més enllà dels twitters del dia?

La lluna, de minva a penes perceptible, arriba a la façana i ja declina. Als auriculars, un fado. El temps que passa.

les muntanyes màgiques (del parc temàtic)

Molt bé, ja s'han publicat les balances fiscals per part del govern de l'Estat. Cap novetat important si no ens barallem per un punt més o menys segons les fonts del que ja sabíem. Algun sospiraran satisfets: Ho veus com teníem raó! I ara, què? Doncs ara negociarem per equilibrar. I després què? Doncs una bona part del que s'aconsegueixi s'haurà de dedicar a subsidis diversos, a l'atur i a totes les conseqüències d'una crisi econòmica que ja es veia venir fa anys i que tots amagaven o menysvaloraven , i no per ignorància, perquè si jo ja parlava dels problemes que portaria la construcció al territori fa dos estius, els experts oficials -i els altres- ho sabien de molt abans.

I Catalunya no és diferent de la resta d'Espanya i una mica de l'Europa occidental amb la qual sovint es compara. Durant molts anys, les principals fonts d'ingressos del país han estat la construcció i el turisme, dos elements estretament lligats i dependents de l'atzar. Aquí s'ha construït sense planificació i sense aturador, esperant que fos el propi mercat qui s'autoregulés. Aquí s'ha anat deixant que els empresaris, sense cap estudi de mercat, creessin empreses turístiques. La cosa anava sola: som els millors, per què capficar-s'hi?

Ara ens trobem que constructores i immobiliàries d'aquí -algunes fa anys que construeixen fora- o que actuen aquí fan suspensions de pagaments, pleguen d'un dia per l'altre, acomiaden centenars de treballadors del país i de fora que s'han de buscar la vida mentre la viuen a través de diverses assegurances privades o, sobretot, públiques. Dintre de la crisi general, es parla encara de la crisi del sector del totxo com si fos un element fàcilment focalitzable. Ah, però el totxo (les vivendes protegides que es projecten són un placebo distorsionador i poc efectiu a la llarga) afecta la indústria més o menys directament lligada, com la Roca, que aquest any acomiadarà treballadors -ja ho va fer l'any passat- perquè té els magatzems de Gavà i d'altres llocs plens de vàters; i Simó, un lider en peces elèctriques (quins dissenys! Quina empresa més racionalitzada!) es troba en circumstàncies similars...

Algú pot pensar que per greu que sigui aquesta crisi ell n'és immune, perquè es dedica a l'ensenyament, per exemple? D'acord, però està pagant alguna hipoteca que no para de pujar? No? Però potser la paga la senyora de la fruiteria de la cantonada que tsí que té una hipoteca -o no- , que evidentment, pujarà els preus dels seus productes, perquè és ben lliure per fer-ho i la seva alça la imitarà la de la botiga de la cantonada, que per això són lliures els preus i només faltaria. Que no tenen hipoteca i que no apugen els preus? Però, i a tu, treballador de l'ensenyament, t'apujaran el sou segons el cost de la vida? Ho dubto. Què això només és cosa teva i que no repercutirà més enllà de casa teva? Potser sí, però potser compraràs menys llibres, que no necessites perquè els aniràs a treure de la biblioteca. I vet aquí com de retruc la crisi que deies immobiliària afectarà la indústria editorial. I si la indústria editorial... I no crec que aquesta sigui la història de la lletera a la inversa (i em deixo la qüestió del turisme).

D'acord, em salto etapes i accedeixo a pensar que la Generalitat aconseguirà un finançament òptim, espectacular. Sempre val més poc -voleu que escrigui molt?- que res, però no ens equivoquem, encara que el govern passi d'una ineptitud manifesta a una clarividència impensable, cosa que no serà -i que no m'expliquin històries d'investigació i innovació com a gran panacea a curt termini-, durant els pròxims anys en aquest país els individus que cobrem a final de mes ens ho haurem de mirar, que tornem a la selva d'on no hem sortit mai encara que ens ho hagi semblat. I recordeu l''únic depredador important de la humanitat és la pròpia humanitat; i afegeixo, els polítics, que quan tot va vé protegeixen les espècies domèstiques, quan la fam els acuita es mengen els animals que tenen engabiats o en parcs temàtics.

P.S.: Que patètic que en Gimferrer hagi dit -o vulgui dir- el que diu: com si encara fóssim als inicis de la Renaixença. I quina llàstima que potser hagi de dir el que diu.

Per cert, Vilaró va rebre només un cop, sigui del que sigui? I la pallissa?

realitats i fantasies

Sempre m’han interessat les paraules i les imatges, i no tant les persones que les fan o les diuen. Algunes imatges i paraules que m’agraden responen a un estat de gràcia de les persones que després no es corresponen amb la gràcia de la mateixa persona al llarg de tot un dia i ja no parlem d’espais més dilatats de temps. Estic segur que aquesta mateixa sensació la teniu alguns –només alguns- de vosaltres. Ara seria el moment de posar exemples, però que cadascú es busqui els seus. Per compensar, diré que de vegades hi ha persones sense imatges ni paraules a destacar amb les quals un pot passar estones molt agradables i repetir-les indefinidament.

Em sembla que alguna vegada el que escric m’agafa vida pròpia, aliena a la meva intenció, perquè ara no volia parlar d’imatges i paraules en el sentit del paràgraf anterior sinó per reviure una vegada més el vell tema de què és superior: la imatge o la paraula. No cal que hi penseu massa, ja respondre jo per vosaltres: depèn.

Ara bé, davant d’una imatge o d’unes paraules sobre el mateix fet, què ens convenç més, el que veiem o el que ens expliquen? En aquesta disjuntiva m’he trobat en llegir un article de Vilaweb en què les imatges semblen desmentir les paraules o a l’inversa.

Centenars de persones protesten a Barcelona contra l'especulació immobiliària
La manifestació s'ha fet coincidir amb la celebració del Meeting Point

Prop de mig de persones han participat avui al migdia en una manifestació contra l'especulació immobiliària que ha sortit de la plaça Orfila de Barcelona, al barri de Sant Andreu. La protesta l'han convocada diversos moviments socials i grups en defensa del territori coincidint amb la celebració, aquesta setmana, del Barcelona Meeting Point, una de les fires del sector immobiliari més importants d'Europa. Els manifestants consideren que la fira representa l'especulació.

Com quedem: centenars de persones, com diu el titular, o mig de persones, segons el cos de l’article? En les fotos del’article es veuen unes quantes persones, però, no podria ser un muntatge? És clar, el que m’intriga és la manifestació de mig persones (d’acord, el redactat correcte hauria de ser mitja persona). A quin aspecte es refereix l’articulista quan diu mitja persona: al moral o al material?

Direu el que us sembli, però jo trobo molt més interessant i digna d’explicar la manifestació de mitja persona que la de mig miler, sobretot si tenim en compte que de l’especulació immobiliària ja ho sabem tot i ningú amb poder per aturar-la en fa res. I evidentment, mitja persona és molt més noticiable que un grup nombrós; i en el cas de les consignes, fan de molt més bon unificar, no hi ha dessidents. Centenars de manifestacions de mitges persones serien molt més efectives que una sola manifestació en grup, n’estic gairebé segur. Després ja s’unificarà.

Per cert, una bona idea sortir d’una plaça amb un nom que s’adiu tant amb el motiu de la marxa: la plaça Orfila, a la qual Verdaguer va dedicar un poema en què, al final, no falta la al·lusió a l’especulació econòmica, tan arrelada al país.

N'hi ha un argenter
a l'Argenteria:
de tant filar or
li diuen Orfila.
Lo fila tan prim
que tot just s'obira;
n'apar un cabell
del front d'una nina.
Lo filador d'or
diu que en té una filla;
que és un pom de flors
no cal que us ho diga:
fila l'or com ell
i la plata fina,
retalla brillants
i perles enfila.
Qui s'hi casarà
pot plantar botiga;
no es casa ella, no,
que es fa caputxina
lo primer dijous
de Pasqua Florida.

Quan vora l'altar
son cabell deslliga,
n'apar un riu d'or
que surt d'una riba
o un camp de forment
que la falç inclina.
Son pare que es perd
recull les espigues,
i trist i solet
torna a la botiga
la garba de rulls
que al matí n'eixia.

N'hi ha un argenter
a l'Argenteria;
de tant filar or
li diuen Orfila.
Mes ai!, pel veïnat
no falta qui diga
que ven per fils d'or
cabells de sa filla.